Confrontació i diàleg

A parer meu, i no soc l’únic de pensar-ho, en un conflicte el diàleg només pot fructificar si ambdues parts creuen que hi tenen més a perdre que a guanyar si s’allarga o si al capdavant, si mes no d’una, hi ha una colla de bonifacis amb el lliri a la mà. Com que l’espanyolisme i l’Estat, indissociables perquè el primer ha usurpat el segon, prefereixen les porres policials, les martingales de Pegasus i d’en Villarejo i les sentències infames dels seus tribunals inquisitorials als lliris i creuen que tenen totes les de guanyar, em sembla que si l’independentisme renuncia a la confrontació no li oferirà cap incentiu per asseure’s a negociar.

De quina confrontació parlo? De l’única que podem permetre’ns en tant que societat que no vol recórrer a la violència, perquè ni està convençuda de la seva legitimitat ètica, ni mai ha comptat amb grups proclius a emprar-la, més enllà d’uns grupuscles sense suport social que van inspirar-se en la d’ETA, que ha estat rebutjada per la pròpia societat basca i ha patit una derrota militar i estratègica tan severa, que ha acabat per dissuadir fins i tot  les minories de catalans més exaltats que poguessin estar temptats d’emular-la. La confrontació que jo propugno és la fermament oposada als pactes per constituir les diputacions de Tarragona o Lleida (on malgrat haver-hi majoria independentista aclaparadora uns independentistes han pactat amb els socialisme espanyolista per fer la guitza als altres) o als pactes de fa quatre anys a la diputació de Barcelona, on va passar el mateix. També es la que mai no destorbaria la presentació d’una candidatura sobiranista a la Cambra de Comerç, ni dispersaria els suports que poden atorgar la victòria a una altra que ja veurem, si s’imposa, si serà capaç de seguir denunciant l’espoli fiscal, la postergació de Catalunya en el pressupost de l’Estat per a infraestructures cabdals per al seu progrés, l’oposició a transferir la gestió de Rodalies o de l’aeroport de Barcelona o de fer costat a l’empresariat petit i mitjà en lloc d’afavorir els oligopolis de l’IBEX 35.

La confrontació que jo proposo, així mateix, és la que reforçaria des de les institucions tots aquells mitjans de comunicació no subordinats a l’espanyolisme i que operen dins d’una marc informatiu nacionalment català. O la que promou candidatures a totes les associacions i entitats de la societat civil proclius a un referèndum d’autodeterminació i disposades a barrar el pas a les presidides per espanyolistes. O la que combat a mort el magnificent Madrid radial que s’està menjant Espanya i xuclant tot el seu millor capital humà, tecnològic i empresarial i acumula un estoc d’inversió pública obscè, que no té parió a Europa. O la que ha entès que l’espanyolisme del cinturó metropolità es d’arrel bàsicament ètnica, perquè avui l’Hospitalet de Llobregat o Badalona, no tenen el PIB de l’Eixample però tampoc no son suburbis plens d’immigrants andalusos i extremenys empobrits, sinó ciutats puixants amb nombroses classes mitjanes emergents, com ho demostra els preus dels seus immobles, el contingent de ciutadans que tenen segones residències al litoral o els incomptables universitaris fills de famílies que hi resideixen. Sortosament per a ells i per a Catalunya, la majoria dels seus habitants han prosperat força, però bastants (no pas tots, ni de bon tros, perquè bona part se senten plenament catalans i fins independentistes) s’han girat contra el procés d’emancipació nacional que va dur-nos al referèndum de l’U d’Octubre, esperonats, per cert, per la gran burgesia catalana. La mateixa que ara sabem que blasmaven més per catalana que per burgesa, perquè quan aquesta burgesia s’ha abraonat contra l’independentisme s’hi han aliat entusiasmats. S’han girat contra l’emancipació de Catalunya  no solament vantant-se de la seva identitat nacionalment espanyola, cosa del tot legítima, sinó atiant o avalant la violència de les porres policials o les infames sentències de la justícia inquisitorial del Regne, que han originat presó, exili i una repressió ferotge contra milers de persones i aquesta actitud els converteix en opressors disposats a exercir d’ocupants. Aquesta mena d’espanyolisme visceral que ens nega la condició de subjecte polític nacional amb dret a l’autodeterminació, la confrontació que jo propugno la de combatre no pas amb polítiques socials (que si hom es socialdemòcrata ha d’aplicar per convicció) sinó amb polítiques que incideixin en la seva naturalesa ètnica i, per tant, apel·lin als símbols, als marcs mentals, als paràmetres culturals i als imaginaris socials que conformen els mitjans audiovisuals.

També advoco per una confrontació que no abjuri del nacionalisme amb l’argument absurd que Europa tem aquest concepte, perquè sap distingir perfectament entre els nacionalismes imperialistes (com el rus) i els d’emancipació com l’escocès o l’ucraïnès o entre la recent reunificació de les dues alemanyes i l’Anschluss dels anys trenta. Que no abjuri, tampoc, dels elements que conformen una identitat nacional (la llengua, els símbols, la cultura, la història) que no son incompatibles, per cert, amb els propis d’un procés d’identificació que permeti, sense renunciar a la identitat d’origen, d’adscriure’s a la d’adopció perquè aporta prosperitat econòmica, drets democràtics i llibertats civils des d’una visió més laica de la nació. I, per suposat, la confrontació per la qual  advoco consisteix en anar a Madrid, mentre s’hi segueixen prenent decisions que ens afecten substancialment en tots els ordres, no pas a promoure cap república confederal ni a alliçonar als espanyols sobre quina mena de govern els convé, sinó a negociar l’amnistia a curt termini i l’exercici del dret a l’autodeterminació a mig i a llarg. Mentrestant, però, els únics pactes que hi hauríem de fer, son els basats en tot allò que pugui reforçar l’autogovern i impulsar el benestar de la nostra gent i la competitivitat de la nostra economia i no pas en pretendre canviar la naturalesa d’Espanya en nom d’un federalisme plurinacional en què cap gran partit espanyol no creu. És a dir, si ha d’haver grans acords parlamentaris, almenys que estiguin presidits per transaccions que contribueixin a consolidar veritables estructures d’estat, com poden ser la gestió de Rodalies, l’acabament del corredor ferroviari del mediterrani, el traspàs de la gestió de les conques hidrogràfiques ara integrades en la CHE o el blindatge del català com a llengua comuna de Catalunya i vehicle lingüístic fonamental del seu ensenyament. En cas contrari, cal deixar que el bipartidisme dinàstic i els seus adlàters parlamentaris s’esbudellin retòricament i no caure en els paranys dels seus jocs de poder, perquè en allò fonamental – que és la sacrosanta unitat d’Espanya, el sosteniment de la Monarquia més corrupta d’Europa, la promoció del Madrid radial i acaparador voraç de recursos de tota mena per tal d’esdevenir una gran urbs global i l’apuntalament dels oligopolis empresarials de l’IBEX 35 – sempre es posaran d’acord i només ens utilitzaran com a peons circumstancials.

Aquets darrers anys, de la moció de censura que entronitzà Sánchez ençà, la política d’apaivagament, de desmobilització creixent, de pactes pressupostaris, de taula de diàleg i de renúncia a la confrontació (uns hi han renunciat explícitament i els altres de facto, perquè l’han mantingut només retòricament) l’únic fruit rellevant que ha donat han estat els  indults. Uns indults que han beneficiat merescudament a nou dirigents, però que encara han beneficiat més l’Estat, perquè el Grup de Detencions Arbitràries de l’ONU, el Consell d’Europa i altres organismes i entitats l’han condemnat per haver conculcat els drets polítics i civils dels independentistes, alhora que diversos tribunals ordinaris europeus han denegat, humiliant-los, les extradicions sol·licitades pels seus homònims espanyols. Per tant, amb els indults a uns pocs capitostos però que han tingut notorietat, l’Estat ha pogut recuperar una part del crèdit internacional perdut, mentre podia prosseguir, sense tanta pressió internacional, amb la seva croada implacable contra l’heretgia independentista per tal d’anorrear-la. En canvi, totes aquestes polítiques conciliatòries, tota aquesta distensió, totes aquestes apel·lacions a una solució negociada, si se’n fa una valoració objectiva, més enllà de les intencions dels qui les han promogut, no han contribuït a avançar en la resolució del conflicte de sobiranies entre Espanya i Catalunya, ans el contrari.

De fet, avui l’espanyolisme socialista torna a potinejar la política catalana, ha recuperat poder institucional i acarona la propera presidència de la Generalitat. Els votants independentistes estan més decebuts i desmobilitzats i menys predisposats a empènyer perquè no veuen cap horitzó clar ni prou voluntat en els partits per dibuixar-ne cap d’engrescador. La dreta extrema i l’extrema dreta espanyolista tornen a bramar més fort que mai (malgrat que s‘assegurava, des de certa esquerra espanyola, que era l’amenaça de la secessió allò que els enardia) i l’espai de l’esquerra postcomunista ha passat de reivindicar un referèndum d’autodeterminació amb la boca petita, ha proclamar amb la gran que cal consensuar una proposta de modificació de l’estatus polític de Catalunya, imprecisa, per tal de poder-la votar un dia o altre.

Resumint, com a conseqüència d’haver-nos replegat i haver eludit la confrontació, si més no majoritàriament, ara els independentistes estem menys engrescats, més dividits i emprenyats, hem perdut votants, hem perdut poder institucional i no podem exhibir cap trumfo, ni el més minso, obtingut en la taula de diàleg. L’Estat i l’espanyolisme, per contra, a Catalunya son més forts institucionalment i socialment, no tenen cap intenció d’oferir cap solució negociada que s’aparti de l’autonomisme i actuen d’àrbitres en les disputes entre independentistes en profit propi. I a Espanya, se senten més legitimats que mai per seguir amb la seva política de confrontació per tal d’esclafar-nos mitjançant el poder judicial, les martingales policials i dels serveis d’intel·ligència i les campanyes mediàtiques, alhora que segueix creixent l’espanyolisme neofalangista i reaccionari, que ara ja ha accedit al govern de múltiples institucions i ha posat en marxa una cacera explícita contra els valencians i els illencs que parlen català i son poc o molt afins als catalanistes o anhelen un horitzó nacional compartit amb ells.

Els estrategs de l’independentisme de la taula de diàleg, de les majories aclaparadores i la Catalunya sencera, de l’estigmatització del sobiranisme identitari i de les polítiques socials que han d’esborrar el sentiments nacionals contraposats i parir una convivència feliç, encara no han entès que un moviment que aspira a una ruptura i per tant es de naturalesa revolucionària, perquè vol acabar amb estructures de poder de molta entitat per substituir-les per altres, com més apaivagarà sentiments, desmobilitzarà, ho fiarà tot al diàleg institucional i no diferenciarà entre els qui professen una identitat nacional espanyola i els qui, a més, volen obligar-nos als qui ens sentim nacionalment catalans, encara que siguem majoria, a seguir essent espanyols mitjançant la violència de les porres policials i les sentències inquisitorials, més llençols perdrà en cada bugada. Un moviment revolucionari (i un procés de secessió a Espanya ho és) només se sosté si promou la confrontació, si activa els sentiments, si arrauleix l’adversari que vol esclafar-lo, si consolida espais de poder, si batalla en el camp de la identitat política i cultural sense complexes. Si no ho fa, recula, decep, desconvoca, divideix, s’encongeix i enardeix l’enemic. Si per engrossir els rengles de l’independentisme sociològic, el dels qui se’n declaren a les enquestes del CIS o del CEO, encongim els rengles de l’independentisme militant, els dels qui n’exerceixen explícitament sempre que poden, farem un pa com unes hòsties. Perquè potser sense un seixanta per cent de partidaris de l’autodeterminació serà molt difícil assolir-la, però sense un trenta per cent disposats a batallar incansablement molt determinats i mobilitzats per fer-la efectiva, serà impossible.

Només podrem obrir una petita escletxa per al diàleg i la negociació en el mur monolític de l’Estat que ens detesta com a minoria nacional, si li demostrem que tenim la capacitat i la voluntat de mantenir una estratègia de confrontació de llarg recorregut astuta i implacable. Si no el convencem que volem i podem enfrontar-nos-hi amb convicció i fortalesa, no tindrà cap i incentiu, cap ni un, per negociar res ni per parlar de cap altra cosa que no sigui de les condicions del sotmetiment a la seva majoria demogràfica i a la seva nació expansiva i opressora. Malgrat que alguns vulguin fer-nos creure que la confrontació i el diàleg s’exclouen mútuament, la història ens ensenya que les negociacions més fructíferes sovint son les que han estat precedides de períodes de confrontació aferrissada i sostinguda en el temps.