Confiem prou la ciutadania amb els partits polítics per fer el país que necessitem/volem?

Estem satisfets de l’actual sistema polític, de les seves estructures, de la gestió dels partits, governants o d’oposició, i del seu enfrontament constant directe o indirecte?

Predomina el servei a la ciutadania i l’administració cost eficient, l’“ètica” en totes les seves actuacions?  O els objectius prioritaris de tots ells és la lluita permanent per guanyar vots, poder, disposar de recursos econòmics, accedir a les cúpules de l’administració per “situar” als seus afins fidels i fins i tot a amics i familiars?

Som conscients els votants dels despropòsits causats, des de ja fa dècades, amb efectes molt negatius, de la batalla política entre els dos grans partits estatals? PSOE i PP han deteriorat i degradat, estructures fonamentals en el funcionament de qualsevol estat que vulgui ser plenament democràtic. Existeixen molts exemples prou coneguts.

Lamentablement, en paral·lel, els partits polítics catalans prioritzen els seus interessos tàctics per sobre de la defensa i protecció dels recursos, sentiments, de la ciutadania catalana. Els fets son contundents i també prou coneguts.

La majoria de persones, mitjanament assenyades, son plenament conscients que calen grans i fondes reformes estructurals; “de hondo calado”, com diria un castís castellanoparlant; imprescindible per a revertir els efectes negatius, directes i indirectes, acumulats en el decurs de les darreres dècades, fruït dels despropòsits de una política estructurada entorn a partits polítics.

Aquests grans canvis son necessaris no solament a Espanya. També a Catalunya que, està clar que, cada vegada més, s’ha anat transformant en una diguem-ne Espanya “bis”, amb tots els seus defectes.

Malauradament, no podem esperar que aquests tan necessaris canvis es produeixin per iniciativa dels actuals partits polítics, ja que trencarien el seu actual ‘statu quo’. Aquesta quasi revolució només la podem exigir i catalitzar la ciutadania.

A aquesta situació d’àmbit general cal afegir la permanent i creixent, batalla per la gestió del territori; batalla, que es ve produint des de ja fa segles entre Catalunya i Espanya; o, millor enfocat, entre Catalunya i el sistema i les estructures de poder estatal situades majoritàriament a Madrid.

Alguns fets, amb dades oficials, publicats recentment:

• Catalunya, amb el 16% de la població, aporta el 19,5% del PIB i el 26% de les exportacions espanyoles.
• Sistemàticament, les inversions pressupostades per a Catalunya, en infraestructures des de l’estat central es materialitzen en un % molt baix. Entre 2015 y 2022, un 56% del previst. En el 2021 tan sols 740 milions d’euros, el 35,7% del previst a Catalunya mentre que a Madrid s’hi van invertir 5.086 milions d’euros, el 187,3% del previst (El Economista, 30/5/22).
• Rodalies. Rodríguez-Zapatero va admetre l’obsolescència de la xarxa catalana. Va prometre 4.000 milions, entre 2008 i 2015 i en el 2013, se n’havien invertit tan sols un 10% (Oscar Muñoz, La Vanguardia 24/04/2013). Rajoy, inicialment 1.900 milions. 3900 entre 2017 i 2025, lo mateix que havia promès Zapatero.
• Finançament. A la falta d’inversions s’afegeix l’espoli reconegut per economistes d’alt prestigi. Catalunya aporta molt més del que rep. El dèficit fiscal de Catalunya ha representat, de forma crònica i persistent, més del 8% del PIB de mitjana des de fa ja més de 30 anys. En el 2021 el dèficit fiscal s’ha disparat fins al 9,6% del PIB: uns 22.000 milions d’euros. Es pot justificar l’existència d’un dèficit fiscal als territoris amb més capacitat recaptatòria, però no de la magnitud del dèficit fiscal català.

Comparativament, el dèficit fiscal català és manifestament superior al de qualsevol altre territori d’estats federals desenvolupats. A Canadà, per exemple, la província amb un dèficit fiscal més alt, Alberta, te un dèficit del 3,9%. Baviera, Alemania, un 4%. Un ciutadà del cantó de Zurich (el més ric de la república federal Suïssa) aporta anualment 250€’s de mitjana en solidaritat vers altres cantons menys rics. A l’Espanya actual, un ciutadà català aporta en els darrers uns anys quantitats de l’ordre de 2.700 €’s/any a la resta de l’estat.

¿Com qualificar aquestes evidentment demostrables dades/situacions?

Tot aquest entramat en ares d’una solidaritat imposada, vers altres comunitats de l’estat és “rotundament insolidària” per a Catalunya. Obeeix a una estratègia estatal espanyola que ve de segles i que pretén unir i uniformar un estat, pretesament nació, per mantenir unit no les preteses estructures nacionals en si, sinó el control del poder i també, dels més que suculents negocis i privilegis dels hereus de l’antiga aristocràcia de palau, reconvertida i evolucionada avui dia envers els grans interessos de les grans i diverses corporacions empresarials (banca, grans constructores, energètiques, multinacionals, etc.). Tot controlat per l’afí alt funcionariat responsable de les macroestructures administratives de l’estat, pràcticament totes elles amb seu a Madrid.

Aquestes evidències numèriques ens permeten corroborar perquè son imprescindibles i urgents aquests grans canvis i que cal que siguin estructurats, planificats i idealment consensuats de manera estratègicament racional. Només així es podrà afirmar, objectivament, que s’aconseguiran millores evidents en la gestió justa i cost-eficient dels recursos de tota la ciutadania i no pas única i exclusivament la dels negocis i el status quo d’unes minories.

La ciutadania catalana votarà el proper 12 de Maig. Sabem quin o quins partits polítics que es presentin ens pot/poden garantir una millor i més justa administració dels nostres recursos (els de tota la ciutadania catalana) garantint així mateix que aquesta administració catalana, asseguri i garanteixi “una quantitat i qualitat dels serveis de manera homogènia en tot el territori català”?

Està clar que en aquest punt, ja podem obrir la primera gran divisió classificatòria entre la oferta política que tenim a Catalunya. Per una banda tenim uns partits d’àmbit estrictament català, en els que les decisions estratègiques es prenen dins de Catalunya, i per altre banda, aquells partits en els que les seves decisions estratègiques és prenen no a Espanya, sinó quasi majoritàriament a Madrid. En ares a un eclèctic pragmatisme, el votants catalans tenim que ser capaços de decidir quin partit dins dels dos grans segments descrits pot defensar millor amb el seu programa els interessos de “tota la ciutadania catalana”, intentant de posar, basada en les evidències descrites, la màxima racionalitat, per damunt d’emocions, totes elles respectables, però en alguns casos també, força oneroses.

A la vista que els estats federals actuals ofereixen a les seves respectives ciutadanies una distribució territorial més justa dels seus recursos, potser cal pensar en una futura Catalunya federal, independent de Madrid, per a permetre’ns una millor redistribució dels recursos de la ciutadania catalana? Està aquesta opció inclosa en algun programa d’algun dels partits catalans?

Cal que “tota la ciutadania catalana” reflexionem molt i molt bé!
Si volem decidir el millor vot, cal tenir com a referència principal aquests més que evidents greuges comptables i com pensa cada partit revertir-los per a millorar “tots plegats”!.
Deixem les emocions a banda i exigim als nostres polítics que es configurin en clau hiperpragmàtica, de cara a la gestió racional i cost-eficient dels recursos de la ciutadania per damunt de tacticismes partidaris i d’emocions improductives”

Domingo Vidal i Echauri.