Tot fa pensar, si més no la majoria de sondeigs així ho apunten, que l’estratègia de confrontació aferrissada duta a cap entre els dos grans partits independentistes, ni atorgarà grans rèdits polítics substancials a cap d’ells ni tampoc a l’independentisme en conjunt. És a dir, ni cap de les dues forces assolirà una hegemonia política clara ni s’eixamplarà sociològicament el sentiment independentista. En canvi, qui de retop en traurà i, de fet, ja n’està traient profit és allò que resta de l’antic PSC, ara esdevingut una patètica sucursal del PsoE. Els socialistes tornaran a recuperar feus electorals a les municipals i augmentaran de vot a les legislatives. Mentrestant, ja hauran acabat d’esvair el llevat revolucionari del moviment independentista, que ara resta atrapat en un cul de sac on s’està marcint. Amb gran astúcia i aprofitant-se de l’estratègia errònia de l’independentisme els socialistes, mitjançant la derogació del delicte de sedició i la reforma del de sedició, han aconseguit amb un sol moviment d’escacs homologar l’ordenament jurídic espanyol a l’europeu, rescatar el seu poder judicial del pou autàrtic on havia caigut i tapar, en els territoris de les nacionalitats perifèriques, la llufa de partit espanyolista i repressor que els van penjar amb tota la raó arran d’haver avalat l’aplicació de l’art 155. Amb tots aquests trumfos al sarró, ja paladegen els vots que pensen recuperar a les properes municipals i legislatives, sense els quals mai no podran guanyar a la dreta espanyolista i restaurar l’equilibri entre les dues potes del bipartidisme dinàstic.
Si no fossin uns trinxeraires viscerals amerats de neofalangisme, el PP i la resta de l’espanyolisme reaccionari aplaudirien, en la intimitat, l’astúcia tàctica del PsoE, perquè sense amenaçar cap ni un dels fonaments de la trama de poder que ha usurpat l’Estat ( l’única monarquia europea de matriu feixista, el Madrid radial i voraç, el capitalisme extractiu de l’IBEX 35, els alts cossos de funcionaris endogàmics i reaccionaris i la sacrosanta unitat d’España) han amansit l’únic moviment de masses que podia fer trontollar la seva arquitectura institucional, amb una taula de diàleg estèril i cap concessió estructural.
Ara bé, el gran problema que té el catalanisme, avui esdevingut majoritàriament sobiranista, és que mentre l’enemic fa els deures ell és incapaç d’ordir una estratègia eficaç que li permeti avançar i poder organitzar, un dia o altre, un nou embat des d’una correlació de forces idònia i amb perspectives d’obtenir una victòria. Quan Junts va decidir abandonar el govern, després de decisions tan maldestres per part seva, com especular amb una moció de confiança, i per part d’ERC, com cessar el vicepresident de Junts, en els dos partits hi haver celebracions. En lloc d’entendre que això només afeblia l’independentisme en el seu conjunt i afavoria la tàctica socialista, van deixar-se dur pel sectarisme de partit i les visions de curta volada. Si no comprenen que estan condemnats a competir lleialment, de tal manera que cadascun pugui expandir-se en el seu àmbit natural (Junts en el del centre-dreta liberal, ERC en el del centre-esquerra socialdemòcrata) alhora que ambdós prenen votants als partits espanyolistes que també ocupen aquests espais, és que o son políticament curts de gambals o la seva ambició nacional es molt migrada.
Només sortirem del cul de sac on ara ens estem esllanguint, si tant Junts com ERC, mentre les majories electorals ho permetin, s’oposen rotundament a governar i a articular el país amb els partits amb representació a Catalunya que neguin que Espanya és un estat plurinacional i Catalunya una de les nacions que l’integra i aquests fets li atorguen el dret a autodeterminar-se. Per tant, l’espanyolisme que negui a Catalunya la condició de nació amb dret a autodeterminar-se ha de ser tractat com allò que és: un enemic frontal i irreductible que actua amb mentalitat d’ocupant i no pas perquè els seus partidaris vulguin seguir essent espanyols, sinó perquè volen impedir per la força de les porres i de les togues que els catalans, encara que constitueixin una majoria democràtica i pacífica, puguin deixar de ser-ne i fundar un estat propi. Es a dir, a aquest espanyolisme se li ha de llevar qualsevol legitimitat per governar les institucions i dissenyar el país, no pas pel seu sentiment espanyolista, tan legítim com el dels independentistes, sinó per voler-lo imposar servint-se de la força bruta de l’Estat que els empara, enlloc de fer-ho mitjançant les urnes.
En aquelles institucions, entitats, associacions, corporacions, sindicats o col·legis professionals on hi hagi una majoria independentista, la candidatura que la representi (i si n’hi ha més d’una, la més votada) ha de poder accedir democràticament al govern i dirigir-la des d’uns paràmetres nacionals indiscutibles, més enllà de la professionalitat i l’ètica exigibles. I en el cas que per les ambicions personals, la contraposició de models de gestió o les antipaties acumulades, no sigui possible compartir el govern entre les diferents faccions independentistes, sempre hi cap que la minoritària deixi manar la majoritària i, des de l’oposició, l’apuntali en tot allò que afecti les decisions de caràcter nacional i hi discrepi en la resta, però sense abocar-la a la paràlisi. És molt fàcil d’aplicar: o els independentistes s’entenen per governar plegats o el menys votat dels dos deixa que mani el més votat en minoria, però evitant de totes passades oferir la presidència a un espanyolista si els independentistes sumats tenen majoria.
Es pot objectar que es molt difícil governar Catalunya en minoria, perquè cal aprovar el pressupost i lleis bàsiques per ordenar la societat. Ara bé, en el nostre cas es factible, si no son capaços de fer-ho en coalició, que ERC o Junts governin en minoria, mentre l’altre partit roman a l’oposició. I es factible perquè bona part de les decisions que afecten l’eix ideològic es prenen a Les Corts espanyoles, perquè estem parlant de dues forces que basculen cap el centre i no cap els extrems (i per tant una no és als antípodes de l’altra) i perquè cal entendre que som en un període històric excepcional, equiparable al dels països que s’estan refent després d’una catàstrofe econòmica o militar. D’altra banda, en l’eix nacional estan obligats a coincidir plenament.
Junts i ERC, doncs, han de competir lleialment perquè, entretant no puguem assolir un estatus de sobirania, hi ha uns sectors socials que només pot aglutinar nacionalment Junts i uns altres que només pot fer-ho ERC. Si Junts creix a costa d’ERC o a l’inrevés, això no solament no eixamplarà l’independentisme (en vots suma zero) sinó que l’encongirà qualitativament, perquè estimularà una gelosia caïnita entre ambdós encara més aferrissada.
L’únic enemic d’ambdós hauria de ser l’espanyolisme que vol imposar la pertinença de Catalunya a Espanya per la força de la demografia, les pressions de les grans empreses, les porres policials i les togues inquisitorials. Als seus representants cal desallotjar-los sense complexes del poder en tota mena d’institucions, entitats i associacions, siguin de l’àmbit polític, corporatiu o civil. I cal fer-ho amb les úniques armes democràticament legítimes: el debat i les votacions. A diferència de l’espanyolisme, que ha fet fora del poder l’independentisme combatiu mitjançant una repressió desfermada, que ha inclòs l’espionatge, l’embargament patrimonial, la persecució inquisitorial dels tribunals i el 155, l’independentisme ha d’apel·lar a la força del vot, de les conviccions i dels arguments. I aquesta força l’autoritza a proclamar, sense embuts, que un català que nega la condició nacional de Catalunya i el dret del seu poble a decidir a les urnes a quin estat vol pertànyer, és un català nacionalment espanyol, una opció perfectament legítima si alhora no exercís de repressor ni combregués amb una concepció quasi religiosa de la unitat d’Espanya. Per tant, amb aquesta mena de catalans ni s’hi pot compartir el poder en cap dels àmbits on es prenen decisions importants ni tampoc se’ls ha de considerar un interlocutor vàlid per consensuar els grans acords necessaris per bastir el país.
O Junts i ERC compateixen lleialment, d’acord amb la pluralitat ideològica irreductible del catalanisme, o acabaran neutralitzant-se mútuament mentre abonen el terreny per tal que, tard o d’hora, Salvador Illa acabi presidint la Generalitat, enmig d’una munió d’escarafalls, retrets agres i acusacions mútues de traïdoria. O competir amb noblesa o esbudellar-se brutalment per tal d’assolir una hegemonia incerta, no hi ha cap altra sortida.
