Crec que és indiscutible que els partits independentistes, encapçalats per ERC, han pogut portar el procés al bloqueig actual perquè fer-ho (de moment) no té cost electoral per a ells. És més, resulta que aparcar la independència i evitar qualsevol conflicte amb l’Estat ha rebut la presidència de la Generalitat com a premi. Per què haurien de canviar d’estratègia?
La frustració de molta gent que els havia votat i ha deixat de fer-ho és comprensible. Siga perquè han aconseguit vots per un altre costat o perquè tots els partits n’han perdut i l’equilibri no ha canviat (com a les eleccions del 14F), el fet és que el vot de càstig no ha tengut l’efecte que era d’esperar en la política del partit. Fins al punt que s’atreveixen a negar l’existència de cap pèrdua de vots.
L’agressivitat i menyspreu cap als exvotants decebuts i enganyats d’alguns líders, militants i opinadors d’ERC és francament sorprenent. Sens dubte és un símptoma que les crítiques tenen molta part de raó, però també significa que no els faran canviar. I a la vegada aquesta combinació d’arrogància i insensibilitat no fa sinó augmentar el to de les crítiques fins a nivells que no són gaire saludables.
El meu diagnòstic fa temps que és el mateix. A aquestes alçades ja és evident que molts polítics varen implicar-se per fer l’1O amb més por que entusiasme. Por que l’onada popular els passaria per damunt si no ho feien. I ara tot ha canviat per la repressió. Mentre els polítics tenguin més por de perdre el càrrec per decisió de la JEC o els tribunals que no perquè la gent els ha deixat de votar, res no canviarà.
Què cal fer, doncs, per tal que els partits (tots) i els seus líders ens tornin a respectar? Evidentment, cal en primer lloc que tornin a tenir por de perdre els nostres vots. Perquè hi ha poques coses pitjors que un polític que governa sense por de perdre vots. Només cal veure com funciona tot en els països en què no hi ha oposició ni eleccions lliures.
Fins aquí, crec que tothom ho veurà igual. El dubte que es planteja, i que és la mare dels ous, és com es fa per tornar a fer por als polítics. Perquè simplement la crítica o l’intent de crear nous partits, per ara, no han tengut l’efecte esperat. Justament ha conduït a una espècie de bunquerització dels actuals líders que contamina un escenari polític cada vegada més desesperant.
Què fer en aquest escenari? El primer que cal tenir en compte és que no tothom té la mateixa reacció davant el desengany i la decepció. La majoria de votants que se senten així solen acabar a l’abstenció passiva. Deixen de votar i desconnecten. I si això queda dissimulat per una baixada general de la participació, aleshores gairebé ni es nota.
Aquesta desconnexió dels abstencionistes és una de les coses que fa que la crítica als partits existents o la creació de noves opcions electorals no tengui conseqüències negatives per als que manen. Només pots aconseguir que algú et voti si t’escolta i et coneix. Si la gent que ha deixat de votar ha desconnectat de la política, aleshores un nou partit que intenti captar-los es pot trobar fàcilment predicant al desert.
Als partits dominants els va bé que pensem que tota la nostra força és el vot. No només perquè és una força limitada temporalment (cada 4 anys en circumstànces normals) que al cap i a la fi administren ells. També perquè és difícil, almenys mentre les coses no canviïn, fer moure grans quantitats de vots. Ells ho saben i d’aquí la seua comoditat i arrogància.
Afortunadament, tenim molta més força que la del nostre vot. Tenim totes les formes de participació política directa: la mobilització, la propaganda, el boicot, la vaga, el voluntariat, la desobediència, etc. En definitiva, l’activisme del dia a dia. I la bona notícia és que aquestes són precisament les eines que fan més por als polítics que pensen que tenen els vots assegurats. Sobretot quan no hi ha eleccions a la vista. I no només això, l’activisme té més capacitat d’interpel·lar la gent que està decebuda i desconnectada que la crítica o l’aparició de noves opcions.
Així, doncs, la conclusió és clara. La mera aparició de noves ofertes electorals no fa por, de moment, als que tenen el mercat polític dominat. Invertir esforços en aquest àmbit, especialment quan no hi ha eleccions a la vista i gran part de la gent està desconnectada, no sembla tenir cap garantia d’èxit. En canvi, l’activisme diari és la millor inversió de futur: és efectiu avui i pot fer canviar l’estabilitat del mapa electoral demà.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
