L’estiu de 2015, l’alcaldessa Ada Colau va deixar bocabadada la gent de bé quan va fer retirar el bust del rei emèrit Juan Carlos I del saló de plens de l’ajuntament. La primera regidora, que feia no res que s’havia estrenat en el càrrec enmig d’un bany de multituds a la manera d’Evita, va argumentar que el reglament de 1986 només obligava al consistori a mantenir en el saló una imatge del cap d’Estat del moment i, a més, sense especificar de quin tipus. D’altra banda, es va defensar la necessitat de donar pas a la representació d’altres sensibilitats polítiques eclipsades, precisament, pel “sobredimensionament iconogràfic de la monarquia” a la ciutat. Sobredimensionament, que Gerardo Pisarello va titllar encertadament i suau d’“anacronisme”.
La retirada del bust no va venir seguida, però, de la seua substitució per cap imatge de Felip VI com la que va exhibir durant el procés de guillotinament l’arxifracassat dirigent del PP, Alberto Fernández Díaz.
Val a dir, que totes les televisions espanyoles van seguir minut a minut la pacient retirada del bust reial per part dels diligents operaris municipals. Així les coses, Colau, una vegada més, es va convertir amb el mínim desgast polític en l’estrella del republicanisme espanyol més fashion.
Aquest va ser el primer gest simbòlic republicà que va impulsar durant la seua primera etapa al capdavant de la ciutat. Després de l’afer del bust, va venir el canvi de nom de la plaça Joan Carles I -en la cruïlla de la Diagonal amb el Passeig de Gràcia- pel de plaça Cinc d’Oros, topònim dels temps de la II República, en un context de revifalla antimonàrquica arreu del país. La primavera de l’any següent, Colau va inaugurar a Nou Barris la plaça de la República presidida per una estàtua al·legòrica, Flama, de Josep Viladomat retirada de la ciutat per Franco. A l’acte inaugural, fins i tot es va fer una ofrena floral al monument dels lluitadors de la república en els jardins del mateix nom.
I després vingué l’1 d’octubre i Colau va ser la més partidària del referèndum per la República catalana sense mullar-se gens, però. I, encara, finalment, ara mateix és l’alcaldessa gràcies als vots d’un jacobí neoliberal com Manuel Valls que, de passada, van impedir-ne l’accés a l’alcaldia del republicà Ernest Maragall.
Amb el pas del temps i la conjuntura política, això és amb Podemos al govern de Madrid, el republicanisme d’agitprop de Colau s’ha anat refredant, modulant, assuavint sense que haja minvat, però, la seua capacitat retòrica.
Fa uns dies es va negar a votar a favor d’una moció presentada per ERC i JxCAT en què es feien un seguit de propostes algunes de les quals paga la pena de repassar. En primer lloc, retirar la medalla d’Or de la ciutat i tots els títols honorífics a l’emèrit. Constatar que la monarquia n’és hereva del règim franquista segons la Llei de Successió en la ‘Jefatura del Estado’ de juliol de 1946. Reprovar el Gobierno de Sànchez per la seua col·laboració en la ‘sortida’ de l’emèrit per evitar la justícia suïssa. Exigir al Gobierno, a Pedro Sánchez i a la ministra Calvo que expliquen el seu paper en aquesta operació d’Estat de blindatge de la monarquia. Instar al Gobierno i al Congrés, a investigar la corrupció de la Corona i reafirmar el dret d’autodeterminació dels catalans.
Colau, com d’habitud en va donar una de freda i una de calenta. Va donar la raó als republicans i, alhora, va justificar l’abstenció del seu grup en què els independentistes només cercaven desgastar el govern de Madrid. Per a republicana, és clar, ella. Al capdavall, no podia votar a favor perquè la moció presentada era “trista i partidista”, pensada només per a escalfar de cara les properes eleccions catalanes.
Com siga, va eixir al davant per l’abstenció dels seus i perquè, oh!, Manuel Valls i la seua altra regidora, Eva Parera, no van aparèixer pel ple en considerar-lo una mostra d’hipocresia. Estranya manera de defugir una oportunitat de lluïment polític a compte dels valors de la sagrada Constitució que tant s’ha entestat a defensar un Valls avui absent, de nou amb els ulls posats a la política francesa.
Al final del ball, la qüestió és molt simple. El simbolisme polític, practicat per Colau amb autèntica virtuositat, es ben poc efectiu davant de la realitat, d’una realitat tan bèstia com és la monarquia espanyola, el podrimer que l’acompanya, la fugida de l’emèrit. I sí, el rei emèrit, com volen els republicans, hauria de tornar els diners que s’ha embutxacat. La corrupció de la monarquia deuria de ser investigada pel Congrés. Els catalans deurien de poder votar sobre el seu futur. Tota la resta, bufes de pato o quasi perquè sense una miqueta d’èpica i jocs florals hi ha realitats massa difícils i amargues d’empassar.
En qualsevol cas, en aquest context, el tacticisme, el simbolisme recurrent i cansós de Colau, només pot tenir capacitat ara mateix per a neutralitzar els possibles desvaris i tripijocs d’El Rey del Pollo Frito” que damunt no era tan sols ni el mateix Ramoncín. Per cert, resava la cançó a causa de la qual el van coronar: ¡Oíd! Escuchad mi nombre, ¡venid!, me entregaréis el alma, y yo, os prometo un lugar en mi reino.// Os llevarñe a mi casa y os meteré en una lata, porque yo soy El Rey el Pollo Frito// Mirad mis ojos, oíd mis pedos, oled mi mierda y yo.. os pondré una etiqueta en mi culo y os pudriréis en una de mis latas porqué yo soy… el Rey del Pollo Frito. // ¡Huid! Me estoy haciendo rico ¡Huid! Os enlataré en la Tiera y seré el Rey del Pollo Frito. Ben mirat, una lletra ben premonitòria.
Francesc Viadel
