La direcció d’ERC, amb ocasió del seu proper congrés nacional, ha llençat una proposta sota el títol “Acord de claredat” per tornar a fer un referèndum d’autodeterminació, però aquest cop pactat amb l’estat espanyol. Abans d’entrar a valorar les condicions plantejades per aquesta proposta voldria qüestionar l’instrument utilitzat per presentar-lo.
ERC és un partit independentista i republicà. De fet, és aquest partit qui governava la Generalitat Republicana al 1936 i que, del 1939 al 1977 fins que va tornar el MH President Tarradellas, va mantenir viva a l’exili la legítima institució d’autogovern de la Catalunya republicana a l’exili. De manera que, des d’ERC el que ens pertoca és denunciar la il·legitimitat del Règim del 78 i recuperar la nostra sobirania en base al respecte al dret a l’autoderminació. A partir d’aquí, el que cal fer és cercar un consens de país, com més ampli millor, per tal de fixar quina és la millor estratègia per assolir l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació. De manera que la fórmula final no ha de pertànyer a un únic partit sinó a una majoria social el més àmplia possible. I el lloc més apropiat per tenir aquest debat i per aprovar el seu resultat és el Parlament, dipositari de la sobirania del poble de Catalunya. No em sembla bona idea que des d’ERC petrifiquem en una proposta “negre sobre blanc” els detalls de com ha de ser aquest “Acord de claredat” perquè aleshores no estem deixant marge de debat a la resta dels actors de la nostra societat. No és bo partir d’una proposta rígida aprovada en el congrés nacional del partit i que impediria que la direcció d’ERC la pogués modificar en un procés de negociació sense abans tornar a convocar un nou congrés extraordinari per tal de validar o no la nova proposta per part de la militància. No em sembla una bona idea.
Però, més enllà de les formes, el contingut també em sembla més que discutible. El concepte “majoria clara” resulta nefast. És el que en termes jurídics respon a un concepte jurídic indeterminat. És a dir, subjecte a interpretació en funció del punt de vista de cadascú. I justament això és el més allunyat d’un concepte clar. El concepte de majoria, aplicat a un referèndum, no té matisació possible. És com l’embaràs: o s’hi està o no s’hi està. La proposta presentada per la direcció d’ERC interpreta aquesta “majoria clara” en el 55% dels vots. Això, a banda d’un tret al peu, és atorgar d’entrada més valor a un vot que a un altre, contravenint el principi fonamental de la democràcia de “una persona, un vot”. Per què no demanar aquesta “majoria clara” a l’unionisme? Però, a més, representa situar com a punt de partida de la negociació per la nostra part una rebaixa de les nostres pretensions. És de primer de negociació deixar en mans de l’oponent les propostes que vagin en contra de la nostra proposta, no plantejar-les nosaltres.
La justificació que es dóna des de la direcció d’ERC d’aquest 55% és que a Montenegro es va fer així i que això li va permetre tenir un reconeixement internacional quasi immediat. Anem a pams. Montenegro ja formava part d’una confederació i era ja un subjecte polític sobirà on la seva Constitució contemplava el referèndum d’autodeterminació. A més, el resultat no era objecte de cap negociació sinó que la independència era automàtica. No és la proposta presentada per ERC. El que tocaria és cercar un pronunciament d’actors internacionals independents que estableixin certes condicions per al reconeixement. Això seria desitjable, però partint sempre que el dret a l’autodeterminació el tenim en qualsevol cas i, per tant, susceptible de ser exercit de forma unilateral. I aquesta referència a no renunciar a la via unilateral és el que més es troba a faltar del document polític presentat per l’actual direcció d’ERC.
