És curiós com certs personatges, siguin reals o de ficció i que veuríem impossibles d’interrelacionar, resulten perfectament agermanables amb l’actual President del govern espanyol, un llop amb pell d’ovella, que es va colar a les nostres vides de la mà dels vots d’aquells partits que es pensaven treure’n suc, però s’han trobat que el llop sempre és un llop, vesteixi com es vesteixi.
Pedro Sánchez és un tipus alt, guapo i elegant, que semblava aparèixer en el moment just de la nova política descentralitzada i multicultural a la que deia aspirar, passant per sobre dels convencionalismes a l’estil de John Wayne, en el paper de Ringo Kid a La Diligència.
Doncs bé, aquest personatge quan va ser entrevistat per Jordi Évole (ara ja entenem que de manera “casual”) va dir allò de “la banca m’ha fet caure perquè no governés amb Podemos”. Sembla mentida com ens empassem les “troles” en aquest país de fireta, sense adonar-nos que justament era La Sexta (i la banca que té al darrere) la que estava patrocinant la nova fornada dins de Podemos i Comuns. Recordem que l’estrella convidada setmanalment era Ada Colau, en un programa en prime time, dissabte a les 22 h, de quatre hores de duració.
Doncs bé, dins d’aquest “cavaller”, que camina de costat com John Wayne (fixeu-vos-hi quan entra a les rodes de premsa o al Congreso), i que té l’aspecte eternament juvenil de Dorian Gray, amb aquells ulls negres profunds on s’hi amaga tota la seva foscor interna, dins d’aquest “cavaller”, dic, hi viu un egòlatra.
Que no us enganyi el temps que va passar voltant per Espanya, aspirant a la candidatura per liderar el Psoe, tot explicant a la gent que España podia i havia de ser diferent, que pensava en un estat plurinacional i plurilingüístic, alimentant desitjos competencials de les regions perquè, com l’altra cara de Dorian Grey, l’oculta, ha passat a governar amb mà dura, centralista i espanyolista. Tan dura que fins i tot Garcia-Page, president autonòmic de Castilla la Mancha i socialista de l’estricta branca Bono, va dir fa uns dies que el MHP Torra tenia raó en les seves demandes a l’estat espanyol.
El Ciutadà Sánchez ha fet, salvant les distàncies, com el ciutadà Kane, protagonista de la pel·lícula d’Orson Welles sobre la història del magnat William Randolph Hearst, un home “fet a si mateix” que va crear una xarxa d’emissores de ràdio, una cadena de diaris i dos sindicats al seu servei per fer-se més poderós que els seus contrincants.
La diferència principal és que el ciutadà Sánchez no ha creat res. Simplement ha assumit el lideratge, no només del govern, sinó de l’estat amb tots els poders fàctics, inclosos els mitjans de comunicació (i estic segura que també amb la complicitat reial) i per això s’ha vist i permès a les rodes de premsa la presència de les forces i cossos de seguretat de l’estat, i solament les han tret quan la vergonya ha traspassat fronteres i el ridícul era ja massa evident.
Estic convençuda que creuen que la pandèmia, un problema social i econòmic terrible, serà la solució territorial definitiva. Cal salvar Espanya sencera, i ara no s’entendria que els independentistes catalans féssim una altra cosa, deuen pensar! Per tant el recompte de morts reals després d’aquest horror i la valoració de com s’ha gestionat quedarà apaivagat per la necessitat del pacte social. Potser el pacte de la Moncloa 2.0 no s’hagi encara firmat, però estic segura que es farà efectiu.
L’única que pot aturar al llop, és la lleona Merkel, i vés a saber si estarà per la qüestió. Del que sí que n’estic segura és que no hi caben tants personatges dins l’egòlatra Ciutadà Sánchez i que se l’acabaran menjant.
Quin altre personatge ens tindrà preparat Espanya, per després?
