Ciudadanos: mort el gos, morta la ràbia

Ciudadanos (Cs) està en procés de desaparició i això és, per a una gran majoria de la població catalana, una molt bona notícia. El partit taronja ha estat una víctima més de la sacsejada del sistema de partits català dels últims anys, però en el seu cas podem dir que n’ha estat el partit protagonista, i el que més ha contribuït a generar aquests canvis sistèmics. Efectivament, que Ciudadanos neixi després d’un quart de segle d’estabilitat en el sistema de partits de Catalunya i que, en poc més de deu anys, passi de tenir tres diputats al Parlament a guanyar les eleccions autonòmiques, necessàriament havia de provocar un daltabaix en la correlació de forces polítiques parlamentàries. I que aquest mateix partit, en poc més de cinc anys, passi d’una victòria electoral a desaparèixer del mapa polític, també implica una remoguda en la dinàmica partidista catalana. Ciutadanos ha estat un fenomen insòlit en l’estasiologia de Catalunya.

És evident que el context polític viscut a Catalunya en els darrers anys, juntament amb l’auge de les xarxes socials i de les notícies falses, ha estat un camp abonat per a la demagògia grollera que ha practicat Ciudadanos des dels seus orígens, i que el comportament d’aquest partit ha aconseguit contaminar molt les relacions polítiques i socials a Catalunya. Esperem que, com diu la dita, mort el gos, morta la ràbia, o morta la cuca, mort el verí, i que, per tant, desapareguda la causa, desapareguin també els problemes i els seus efectes. No obstant això, també és cert que el mal que durant quasi tres sexennis ha fet aquest partit a Catalunya no serà fàcil d’enterrar. Alguns partits catalans, bàsicament aquells que van avalar l’aplicació ignominiosa de l’article 155 de la Constitució espanyola, en veure l’èxit que obtenia Ciudadanos gràcies a una mai vista mala praxi política, de seguida es van apuntar al carro de la política matussera, dels exabruptes i de la difamació sense aturador.

Ciudadanos va ser fundat a Catalunya el 2006 i, des de llavors, s’ha anat convertint en la màxima expressió de la perversió política. Va néixer de la malícia, va créixer amb una manera de fer política miserable, va envellir amb la depravació, i ara agonitza ofegat per la seva metzina: el menyspreu i la ignorància. La seva raó d’existir va ser la voluntat d’anar contra la llengua catalana i d’atiar l’odi en contra del catalanisme polític, que després va dirigir amb més roïnesa i visceralitat en contra de l’independentisme. En el seu manifest fundacional va ser capaç d’enredar una colla d’intel·lectuals carregats de frustracions per aparentar tenir una sòlida base doctrinal. En aquell manifest es deia que el nou partit es nodria “del liberalisme progressista i del socialisme democràtic”, i que reivindicava “l’espai electoral de centreesquerra”. Amb poc temps, però, la formació taronja va anar canviant d’ideologia sense cap vergonya (i, suposadament, amb el vistiplau dels intel·lectuals), i es va voler alimentar d’un electorat clarament de dretes i anar de bracet amb un PP carregat de casos de corrupció i, fins i tot, de l’extrema dreta. Cal recordar que, en les eleccions europees de 2009, tres anys després d’autoqualificar-se de socialista i progressista, Ciudadanos va decidir formar part de la coalició Libertas, integrada majoritàriament per partits d’extrema dreta. I els intel·lectuals que s’autoproclamaven progressistes i regeneracionistes no van dir ni piu. Quanta mesquinesa!

Ciudadanos també ha estat una escola de transfuguisme polític. Durant els anys de creixement va captar, sense miraments, quadres d’altres formacions polítiques (des d’exsocialistes fins a ex de la Falange, passant pel PP, Unión Progreso y Democracia o Plataforma per Catalunya). I, ara que el partit està en procés de liquidació, molts dels seus dirigents fugen corrents per recol·locar-se allà on els vulguin, ja sigui al PSC (com el nou alcalde de Tarragona, Rubén Viñuales), al PP (com Nacho Martín Blanco, que va passar sense manies de ser diputat de Ciudadanos a ser cap de llista del PP per Barcelona en un tres i no res) o a Vox (com Carina Mejías, que va passar del PP a Ciudadanos i ara és candidata de Vox al Senat). Hi ha altres personatges que han estat flamants representants de Ciudadanos i, després de fer la feina bruta, van ser abandonats pel partit, com ara Manuel Valls (exprimer ministre socialista de la República francesa), o Juan Carlos Girauta (que ja havia passat prèviament pel PSC i pel PP). I hi ha també el cas de Lorena Roldán o de Toni Cantó, que quan el partit ja anava a la deriva, van decidir abraçar el PP sense cap càrrec de consciència.

Aquests canvis d’ideologia del partit i de jaqueta de molts dels seus dirigents son fruit també d’una percepció molt frívola de la política. Ciudadanos ha practicat un discurs polític erràtic i confús, s’ha basat en missatges ridiculitzadors i falsos, ha fomentat el conflicte i la mala educació, ha convertit les cambres de representants en escenaris per a l’obscenitat política, ha estat capaç d’ensarronar empreses de l’IBEX per obtenir finançament, ha comptat amb el suport de la caverna mediàtica i ha estat altaveu de personatges indecents, bocamolls i sense escrúpols.

Esperem que amb la desaparició de Ciudadanos es netegi l’arena política d’hàbits tòxics i, de retruc, s’afebleixi l’espanyolisme carpetovetònic.

Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB