Cent dies de confinament i de mala gestió d’una greu crisi sanitària que està provocant conseqüències econòmiques, socials, governamentals, institucionals i sistèmiques molt negatives. Si agafem aquest termini rooseveltià dels cent dies, que sempre s’utilitza per fer balanç, podem constatar la incapacitat del govern espanyol per comunicar les seves decisions amb un mínim de rigor i coherència i l’escassa confiança del poble espanyol en les polítiques que s’han anat desplegant per resoldre o esmorteir la crisis de la Covid-19. Però, a més, aquesta mala valoració social de la resposta del govern de Pedro Sánchez davant la crisis en la que estem immersos també pot haver malmès la imatge dels governs de coalició d’una població espanyola reticent als governs compartits. El govern PSOE-Podemos, a diferència del que passa a bona part dels països europeus, no ha estat capaç d’aprofitar les virtuts que tenen els governs de coalició per donar resposta a crisis d’aquesta magnitud.
Per ser justos, cal dir que el primer govern de coalició d’àmbit estatal des del franquisme no ha tingut sort. En el moment de ser investit president, el passat 7 de gener, ni Pedro Sánchez ni el més pessimista dels seus futurs ministres s’imaginaven que, dos mesos més tard, esclataria una de les crisis polièdriques més greus de les darreres dècades, una crisi d’alt risc coalicional. Quan van negociar la distribució de carteres entre el PSOE i Unidas Podemos, el socialistes es deurien mostrar inflexibles en voler dirigir ministeris com el d’Afers Econòmics, el d’Hisenda, el d’Afers Exteriors, el de Defensa o el d’Interior, però és molt probable que no tinguessin a la llista de prioritats el ministeri de Sanitat, amb moltes competències delegades a les comunitats autònomes. Potser per aquesta escassa rellevància ministerial es va decidir que el ministre fos del PSC, que des de fa temps està en fase de submissió absoluta al PSOE. És evident que quan Salvador Illa va prendre possessió com a nou responsable de Sanitat no s’imaginava que en pocs mesos seria el màxim protagonista del govern i que tindria l’encàrrec i la responsabilitat de gestionar una gravíssima crisi sanitària. El socialista català s’ha convertit en l’ase dels cops i la seva gestió ha estat molt criticada per l’oposició, per les comunitats autònomes (incloses les dirigides per socialistes) i, fins i tot, per la premsa internacional. Tota una proesa en menys de sis mesos. Unidas Podemos, en canvi, va fer santament en no dirigir el ministeri de Sanitat perquè ningú dubta que la crítica encara hauria estat més cruel.
La naturalesa dels governs de coalició facilita la resolució de crisis o permet reduir els efectes negatius que se’n deriven. Aquells estats de la Unió Europea on hi proliferen els governs compartits i que ara estan governats per més d’un partit polític (que són la gran majoria) ho saben molt bé i han aprofitat aquesta manera de governar per potenciar el consens entre diverses sensibilitats ideològiques i ser més eficaços en la implementació de polítiques governamentals per fer front a la pandèmia. En canvi, el govern de coalició espanyol ha fet just al contrari i ha evidenciat la desunió governamental. Governar en coalició implica la corresponsabilitat dels partits coalitzats en totes les polítiques governamentals, i per ser corresponsable hi ha d’haver acord, sobretot en la gestió de crisis. Un govern compartit mai es pot basar en la marginació del partit petit de la coalició, com ha passat des del primer moment amb Unidas Podemos. El govern de coalició espanyol també porta cent dies confinat i s’ha perdut una bona ocasió per demostrar a la societat que la presència de més d’un partit a l’executiu enforteix, en lloc d’afeblir, l’acció de govern.
Si governar en coalició vol dir potenciar la negociació i el debat polític, promoure el diàleg i el pacte, apostar pel treball en equip i pel pluralisme polític dins de l’executiu, impulsar una acció de govern més transparent i més respectuosa amb la diversitat, acostar el poder executiu al poder legislatiu, ampliar la base social del govern, incrementar la confiança i la comunicació entre governants i governats, afavorir l’interès social per la política i enfortir els valors democràtics, hem de concloure que, com han demostrat molts països europeus, la presència d’un govern de coalició a l’estat espanyol hauria d’haver estat una excel·lent oportunitat per gestionar millor els efectes de la crisi de la Covid-19. Veurem si després de l’estat d’alarma es potencien les virtuts coalicionals o si se segueix amb aquesta “Marca Espanya” de governs de coalició, que el que fa és alimentar l’escassa cultura política coalicional espanyola.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
