La marquesa s’havia disposat a matar el temps d’una tranquil·la tarda sense la molèstia dels pesants fantasmes de l’apocalipsi roig voltant-la. Atordida pel seu propi sopor aristocràtic, aïllada dins del gris del Madrid que només fa olor de pols de cortinatges i catifes perses, pensava reconfortar-se amb la visió excitant de “los presos golpistas” camí del Suprem, amb la lectura edificant de Zuleijá obre els ulls de Guzel Yájina quan, sobtadament, un whatsapp va fer que s’estremís de gust el seu mòbil: “Llegó la libertad!…”. El cas és que Lilian Tintori li acabava de comunicar que el seu marit Leopoldo López Mendoza havia estat alliberat. El rescat l’havien fet un grapat de militars, “robocops con distintivo azul”, el mateix blau -segons la marquesa- de l’ONU, d’Europa i dels soldats demòcrates mentre Guaidó cridava solemne al sollevament militar i al seus seguidors a sortir al carrer per a enderrocar Maduro i encendre pels quatre costats de democràcia, Veneçuela.
Es veu que la marquesa no havia sentit tanta felicitat des del dia que en una sala del TSJC va poder alenar-li en el clatell a Artur Mas, des que es van endur a batzegades i emmanillats tots els herois de Catalunya, des del dia potser que Franco va orinar sofre en un racó podrit de l’Alcàsser de Toledo per celebrar l’ordre, el catolicisme a ultrança, la unitat de la pàtria i la llibertat de mercat. Tant contenta es va posar amb la notícia que amb tota la seva força va escopir un tuit sec i verinós junt amb les imatges de López, Guaidó i els robocops: Qué grandíssima noticia.
Naturalment que aquella proesa hauria pogut saldar-se amb unes desenes de morts, amb uns centenars, amb uns milers, acabar en una guerra civil que del ben cert s’hauria estès per bona part de Llatinoamèrica en totes les formes que una guerra es capaç d’adoptar. Però la marquesa és així. No hi pot fer més. No l’educaren per a la pietat, només per a manar la llibertat i la igualtat, ordenar-les, distribuir-les, administrar-les… Fet i fet, la primera lliçó que va aprendre era que el comunisme -bé, el separatisme, qualsevol llibertat no reglada- era astut, atès que apel·lava als sentiments, tot i que era una epidèmia que podia destruir el món. I aquell mateix va esclafar d’un sol cop qualsevol sentiment d’empatia dins seu.
La gran raó de ser i de no ser de la marquesa són els cops. Sense l’esperança, sense el desig dels cops, la seva seria potser una vida anodina. En un país perfectament ordenat, deslliurat de la pluralitat molesta, de la infecció de les dissidències, lliurat a la pau dels consensos forçosos pel terror, la marquesa simplement habitaria quatre inacabables dies a la setmana el despatx de l’última planta d’una gran companyia internacional on de tant en tant es miraria les ungles amb el posat d’un gran taxador d’obres d’art. Els dijous aniria a allisar-se la cabellera, els divendres a la tarda xarruparia còctels de colors impossibles en un local del barri de Salamanca mentre els nens li jugarien al jardí de la casa i algunes nits de dissabte, tal volta, si de cas es trobava de bon humor, ingràvida, lleugera com una bombolla de sabó, faria l’amor amortallada en una bata rosa de seda d’Agent Provocateur… Els cops ho són tot per ella, li donen vida com la sang als vampirs. Els veu, els toca, els ensuma, els pronostica… “Está en juego -va afirmar al debat de TV3 erta com una girafa enfurismada- la continuación del Estado democrático o la llegada de una etapa de confrontación”. O ella i els seus o el caos. I contra el caos, el cop. “Barcelona es el epicentro del nacional populismo, que es un proyecto que busca la división y nla confrontación tanto de Europa como del Estado constitucional español”, amollà fa pocs dies mentre tirava mà a l’empunyadura del seu esmolat sabre.
Ningú sap tant de cops com la marquesa, ni Arrimadas, ni Rivera, ni Casado, ni el mateix Aznar a qui el colpisme li ve, també, com a tants demòcrates rabiosos del Constitucionalisme sagrat, de pura nissaga… No en va, la marquesa es va educar amb els escollits en l’exquisida escola d’un país, el seu, governat per colpistes. Uns colpistes que per a salvar la prosperitat econòmica i les virtuts de la Nació argentina, van assassinar legalment 30.000 persones. “Nuestro objectivo -va afirmar el 1976 Rafael Videla- era disciplinar una sociedad anarquizada. Con respecto al peronisme, salir de una visión populista, demagògica; con relación a la economia, ir a una economia de mercado, liberal. Queríamos también disciplinar al siondicalismo y al capitalisme prebendario”.
Tots van ser morts dels altres, no pas dels d’ella. Estudiants, obrers, dones, sindicalistes, joves contestataris, subversors reals o no de l’ordre… Ves a saber si és per això que mai no li hem sentit dir ni un borrall sobre aquest cop tant i tant seu, tant proper, tan íntim, tant conegut, tant viscut.
Francesc Viadel
