Iniciem un nou curs polític ple d’incògnites i amb una cita electoral a l’horitzó que ha de complicar, si més no, el ja delicat equilibri polític actual, però que ha de significar el definitiu pas endavant per a la nostra proposta d’alliberament nacional.
Per tant, és nostra la responsabilitat de continuar donant el millor de nosaltres per poder aconseguir tot allò a que hem dedicat tant de temps, esforços i sacrificis personals. Hem de persistir en el procés polític d’alliberament, motiu pel qual venim d’anys de lluites i de mobilitzacions plenes d’esperances.
Catalunya no es pot permetre’s seguir un dia més sota l’opressió del règim del 78. Un règim totalitari, heretat del franquisme, basat en una Constitució imposada pels militars, que fomenta l’exclusió i la divisió permanent, que fa de la desigualtat bandera. Un estat amenaçador i repressiu amb qui discuteix la seva arrogància. Un estat dirigit per criteris antidemocràtics que utilitza tot tipus de il·legalitats inimaginables per acabar amb la dissidència política. A Espanya persisteix la visió colonial-imperialista del seu propi univers, una visió arrelada en segles de conflictes i desfetes militars i, de l’acceptació de la mort anteposant-la a la vida.
Els catalans suportem un espoli fiscal sense precedents que no es dóna en cap altra part de l’Europa de les Regions. Això es ratifica d’una forma vergonyosa per l’incompliment permanent de les inversions anuals de l’estat a Catalunya, amb l’únic motiu d’ofegar l’economia catalana de forma sistemàtica i premeditada, un objectiu per provocar desigualtats i tensions internes al territori, evitant així, la més que evident prosperitat del país.
En el camp cultural, son habituals els atacs sobre el model d’escola catalana, la immersió lingüística i l’ús del català entre els ciutadans i les diferents administracions. Aquests atacs demostren la verdadera cara de la repressió planificada de l’estat espanyol i destapen el tarannà envers les diferents realitats territorials, negant la riquesa de la plurinacionalitat lingüística. S’imposa així, una visió centralista, única, homogènia, per què res no distorsioni la seva sagrada unitat, però que camina cap a la més absoluta decadència.
Hi han senyals de descomposició més què evidents a l’estat espanyol, una descomposició -monarquia inclosa- que ens arrossega cap a una crisis econòmica i social ja viscudes al primer terç del segle XX, que va anar en contra de la voluntat popular expressada a les urnes l’any 1931 i que va representar la pèrdua de tota una generació i l’exili i la mort per molts catalans i catalanes.
Es hora doncs d’aixecar, amb la nostra força, el cep opressor, que paralitza de forma permanent el nostre país. Es hora de combatre aquesta dicotomia, paràlisi autonòmica o llibertat. Ho vàrem demostrar democràticament, de forma decidida i valenta durant el referèndum de l’1 d’octubre què malauradament, els nostres representants polítics no varen acabar de referendar publicant la DUI. Hem de fer valer el resultat del referèndum, que ha de servir de punt de sortida de la negociació amb l’estat, sense renunciar a res i de forma decidida.
Hem de tenir la capacitat de convèncer a tothom amb aquests valors democràtics que representa el nostre projecte republicà i, per aconseguir-ho, serà necessari l’enteniment entre tots i totes les persones de l’arc independentista i aquells republicans de cor. Hem de ser capaços de trobar-nos i crear un espai de diàleg on el més important sigui, com a concepció fonamental, la creació d’un nou estat lliure i democràtic, sembrant així les llavors de futur per les noves generacions. Un espai on el diàleg passi per davant de sectarismes polítics i on es puguin posar les bases de la futura societat, la república catalana.
Tindrem una dura campanya electoral al davant, amb menysteniments i crítiques ferotges entre els partits polítics d’àmbit independentista per aconseguir l’hegemonia, amb retrets de tota mena, però el més important de tot serà assolir, un cop més, la majoria al Parlament. Una majoria que permeti passar, el més folgadament possible del cinquanta per cent dels sufragis i a ser possible amb una alta participació ciutadana. Defensem amb el nostre vot el terreny que hem assolit durant aquests anys de lluita i sacrifici. Li devem al país, li devem a les persones empresonades i represaliades per la justícia espanyola, li devem a les noves generacions. Què no es perdi cap vot per desídia o cansament.
Es necessari, que totes les forces vinculades a favor de la independència, sense excepció, acordin uns punts mínims en comú, deixant a banda les grans diferències de fons respecte de la política i dels arguments conceptuals de cada formació. Hem de ser capaços de convenir una sèrie de punts generals que encapçalin els respectius programes electorals.
Ha d’existir també el compromís explícit de com afrontarem els diferents reptes de futur que es plantegin, per durs i difícils que aquests siguin, hem tingut una legislatura per saber què hem de fer i ara, cal definir com ho farem. Plantejar les eleccions catalanes en base a una disputa de partits, es afavorir i facilitar que l’únic vencedor d’aquestes baralles sigui el poder establert. Es tracta de renovar confiances, d’escoltar tots els punts de vista, de dialogar i d’acordar, de lleialtat. No hem de caure en el desànim o l’enfrontament personal o col·lectiu.
Defensem una causa legítima. Aquesta causa és d’una exigència democràtica irrenunciable, una aposta per una convivència més justa i integradora.
Àngel Ruiz i Díez / AGOST 2020
(Militant d’ERC; Membre del Col·lectiu 1’O)
