Publicat: “El president del govern espanyol demana a la ciutadania que triï si vol viure en un país on prevalgui la convivència o la confrontació territorial”.
Què entén per convivència o confrontació? Qui trenca la convivència en la relació entre Catalunya i Espanya? Qui genera confrontació? No és l’independentisme!
Convivència: “Relacions que superen les diferències i es construeixen sobre la base de confiança, respecte, reconeixement mutu, inclusió, integració social”. En les relacions Catalunya/Espanya, què cal concloure? Són preguntes oportunes
Des de fa segles, o des de la transició, ofereix Espanya relacions per a superar diferències? No. Les aprofundeix! Es construeixen sobre la confiança? No. Al contrari. Catalunya va confiar en l’Estat, va aprovar la Constitució; en el primer, segon Estatut i la seva aplicació integral: finançament, inversions, transferències, etc. Va complir Catalunya? Sí. Ho va fer, fa, Espanya? No. Respecta l’Estat a Catalunya com a subjecte polític, el seu parlament, govern, societat? No. Existeix reconeixement mutu a nivell d’igualtat voluntària de Catalunya per via democràtica? No. La majoria de votants catalans vol decidir mitjançant referèndum. Espanya ho nega, ho reprimeix violentament. Imposa “inclusió forçosa”. Moltes proves ho demostren. Què entén l’Estat per convivència entre Catalunya i Espanya?
“Espanyoles i catalanes solo pueden conllevarse” (Ortega y Gasset). Avui, ni això. Ni la “conllevància” és possible. S’imposa la “dominància” espanyola sobre la dependència catalana.
Confrontació: “Mantenir actitud d’oposició davant un problema, assumint l’esforç que suposa, lluitant, actuant d’acord amb les pròpies exigències”. És una realitat en les relacions entre Catalunya i Espanya?
González: “El problema català és el que més em preocupa en els últims 40 anys“. Va demanar als dirigents catalans que van impulsar el referèndum que “rectifiquessin i tornessin a la legalitat, a l’Estatut i a la Constitució“. A partir d’aquí, que s’estudiïn les reformes necessàries. “Sempre he estat un reformista“. Hi ha hagut reforma? Sí: a pitjor!
Qui va crear el problema? Els independentistes, no. Incompleixen els catalans? Res. Va aplicar l’Estat el primer i segon Estatut: finançament, inversions en infraestructures, respecte a les votacions del Parlament català, etc.? No. S’imposa el relat de “respecte a la Constitució espanyola. Respecta aquesta Constitució a Catalunya com a “subjecte polític”, els acords des de la transició? No. Respecta el propi TC la Constitució que diu defensar? No. Aquí està aquesta anticonstitucional sentència que elimina articles, modifica uns altres, d’un Estatut “constitucionalment” elaborat, però mantinguts, “exactament iguals”, en Estatuts espanyols. Catalunya, sense Estatut. Colònia, territori intervingut.
Qui confronta, s’enfronta, és Espanya, els seus governs, el seu Tribunal Constitucional, alts estaments judicials, forces policials cridant “a per ells” davant el “delicte” de votar en referèndum. Ho demostren imatges de centenars de policies bastonejant, literalment, a pacífics votants, mans enlaire, per defensar unes urnes.
Qui confronta? Felip IV, sobre 1650: “Cal imposar a Catalunya els usos i costums castellans”. La confrontació en la guerra de Successió, els seus efectes negatius arriben fins avui. “Que s’aconsegueixi l’efecte sense que es noti la cura”. Ara es tracta de “explicitar” la “cura”. Prova?: decisions, declaracions, sentències, lleis recentíssimes, amb el que tenen de “amenaça”. Portaveu del govern espanyol: “L’independentisme hauria d’haver après la lliçó“. Reformes: modificació sedició, desordres públics exagerats, malversació, per a continuar reprimint a l’independentisme, ampliar imputats, castigar-los.
L’independentisme és reacció per dignitat democràtica davant l’agressió, indignitat d’incompliments, de falsa democràcia espanyola amb Catalunya i les seves gents.
Catalunya no trenca la convivència. L’independentisme reacciona davant la colonització, l’espoli, l’explotació, el menyspreu d’Espanya!
Catalunya no comença la confrontació. “Reacciona!”, es “defensa”, mitjançant propostes democràtiques, pacífiques. No té un altre remei que confrontar, per la negació de drets, i l’entossudiment espanyol i la seva voluntat de domini.
El “problema” Catalunya/Espanya el crea, agreuja, l’Estat espanyol. Podria solucionar-ho, aconseguir una bona convivència, rectificant, anul·lant tot el que ho ha generat. No ho fa!
Trobada França/Espanya. Oportunitat.
Sánchez: “El procés s’ha acabat”. Com ho sap? Pot dir: ha estat escapçat, reprimit per violència policial, judicial. Si no existeix, que celebri un referèndum. Ho guanya Espanya. Seria el democràtic. Recuperaria una imatge internacional clarament deteriorada. No ho proposarà.
Què farà la societat catalana? Serà passiva, indiferent, o demostrarà a Espanya, França, a Europa, al món, que continua existint “dignitat democràtica”, que vol decidir el seu futur democràticament? Dia laborable. Poques possibilitats d’assistència, però continua sent una de les poques oportunitats puntuals de demostrar que el procés continua viu. Es pot secundar mitjançant manifestos de diferents Estaments, organitzacions, encara que no s’assisteixi. Es veurà qui NO ho secunden!
“Convivència” segons l’Estat espanyol: “Submissió dels catalans. Renúncia a la seva pròpia història, cultura, valors, llengua, a la identitat política; a la capacitat de gestionar els recursos que generen. Sotmetre’s plenament al que decideixin, interpretin, tots els Estaments espanyols, especialment judicials, encara que vagin en contra de lleis superiors, la qualitat de vida, llibertat, justícia social avançada, dignitat, pròpia i de les seves famílies “
Convivència és viure lliurement amb Espanya, no sota seva.
– “La violència és la por als ideals dels altres”. Gandhi.
Des de la dignitat democràtica, què és allò coherent?
