Catalunya, és coherent tant de “dret de pas”?

Dret de pas…?

Jurídicament: “Servitud que és constitueix a favor d’una finca situada entre d’altres de veïnes per poder tenir accés directa a un camí públic”. És “Prescripció adquisitiva”. “Ús o permís concedit a algú, amb o sense contrapartida, que es converteix en un dret per a qui l’utilitza”.

Han concedit o concedeixen a Catalunya i els seus habitants, “dret de pas”?

Té Catalunya ple domini sobre “el seu” territori’ o està progressivament limitada per elements aliens? És la seva situació en democràcia, nivell de vida, desenvolupament, identitat, la satisfactòria i que permet el seu potencial? De “nació”, subjecte polític independent, passant per molt diferents etapes, avui és… què? No té ni Estatut. És territori intervingut. Colònia. Què pot decidir per ella mateixa? Què és, avui, Catalunya? Què són els seus habitants…? Jutgi, lector!

Catalunya té una història mil·lenària, llengua, lleis, valors. Compartia monarca amb regnes espanyols. Felip V no va pactar cap “dret de pas”. Va guanyar una guerra. Es va ensenyorir del territori. Des d’aleshores Espanya no ha de demanar permís per a passar, hi està! Catalunya és Espanya, és “de” Espanya. Com Felip VI. Aquí està la violència policial, judicial. Punt. No cal “dret de pas”.

 
Va haver-hi “pacte” de “dret de pas” en la transició?

Catalunya va acceptar la Constitució. Semblava respectar, recuperar?, part dels seus drets. Primer Estatut amb obligacions de l’Estat per “utilitzar el dret d’estar”. Va complir l’Estat? No. El “dret de pas”, es va convertint en creixent “dret d’estar, quedar-se, manar” sense contrapartides. Pitjor: “és un dret a costa de la pròpia identitat, llibertat, benestar, de Catalunya i les seves gents”. Catalunya, “terra de conquesta” per a Espanya. “La unitat de la pàtria” determina. Dret a actuar perquè “Catalunya NO sigui”. Mentrestant, “exigir-li” total dependència, submissió, aportació de tota mena que beneficia a Espanya, encara que castigui severament i creixentment “tots” els habitants de Catalunya.

Mèrit d’Espanya o demèrit dels dirigents de Catalunya, els seus habitants?

La Constitució, el Primer Estatut, van ser un contracte. Espanya incompleix. Es va exigir el seu rigorós compliment … o es va concedir, explícita i tàcitament, el “dret de pas”?

Responsables de concedir el “dret de pas, d’estar, de domini” …?

• Parlament català.Anys de silenci, acceptació.
• Pujolisme i “peix al cove”. Sense Pujol, Catalunya, segurament, no seria el que és. Possiblement el polític més “estadista per a Catalunya” en la transició. Se li deu molt. Va fer tot el que devia? No. Segons els fets, Pujol, amb el seu “peix al cove” recolzava governs a canvi d’ “alguna cosa” que Espanya ja devia. Oferia “sentit d’estat espanyol”. ABC ho va declarar “espanyol de l’any”. Per què? El deute creixia, creix. Espanya només paga “una part” si hi ha suport a PSOE o PP. Poques coses “al marge” de l’Estatut es van aconseguir: policia autonòmica, eliminació del servei militar, governadors. En realitat, els mossos depenen del Estat. Els governadors, substituïts per delegats i jutges. L’espoli continua augmentant. El coherent hauria estat: “Espanya, compleixi el seu compromís! Si vol suport, a més, aquest preu! Si no pagaven, “informar” que l’Estat no compleix amb els habitants de Catalunya. Va haver-hi silenci. S’ha convertit en un “dret” no complir, no respectar, res a Catalunya; que “tots” els habitants de Catalunya estiguin al servei dels espanyols. Punt.
• Dirigents polítics “dependentistes”.Cavalls de Troia! Col·laboracionisme. No denuncien, callen. Perjudiquen els seus propis militants, votants!
• Autodeclarats líders independentistesque secunden gairebé gratuïtament. Pèssims negociadors.
• Majoria de grans mitjansde comunicació. Què denuncien?
• Grans patronals i sindicats. A qui defensen i representen realment?
• Col·legis professionals. Muts
• Universitats, abans tan actives “políticament”. Silenci.
• Militants, votants, de visió molt curta i clara dependència partidista, ideològica. Fins i tot clarament contrària als seus propis interessos personals, familiars, negocis, treballs, futur.
• … …Catalunya té progressivament envaït “el seu” territori. Pitjor: contribueix a aquesta invasió. 180 entitats a Catalunya! La identitat catalana es va diluint. La seva capacitat d’autogestió disminueix. Què pot realment el seu Parlament? Creixen els “ens”, estaments, que s’atribueixen “el dret de pas” d’estar, d’esser” Catalunya és, per deixadesa, divisió, dels seus propis dirigents, votants, cada vegada “menys”. Espanya, progressivament “més”. Tant que s’atorga el dret, se li ha concedit!, que qualsevol polític espanyol declari què han de fer, creure, parlar, “pagar tots”, els que viuen a Catalunya, se sentin catalans o no!

Principis: “no és possible no comunicar. El silenci és comunicació”. “Qui calla, atorga”.

Els qui “no reaccionen” a Catalunya davant aquesta invasió del propi territori, tàcita o expressament, concedeixen “dret de pas”. Què volen per a les seves pròpies famílies, per al seu propi nivell de vida, de democràcia, de llibertat, de dignitat, identitat?

 
Davant aquesta evolució, és coherent tant de “dret de pas, d’estar”?

 
Vostè, lector, cedeix o controla el pas, la presència? Què, quant, es juga?

Des de la coherència, la dignitat democràtica, què cal fer…?