Les dures i feixugues circumstàncies que viu, des de fa molts anys, Veneçuela segurament ara agreujades amb aquesta creixent incertesa institucional, m’han fet rumiar amb aquell moment també d’incertesa institucional, però socialment incomparable, que visquérem a Catalunya durant el mes d’octubre de l’any 2017.
És cert que Veneçuela és un estat, amb molts defectes i problemes i, Catalunya només un projecte o anhel, però el fet que el president de l’Assemblea Nacional de Veneçuela el Sr. Guaidó s’hagi autoproclamat president interí del país, saltant-se segurament unes quantes normes, però davant d’una situació extrema, palesa que la única política vàlida i efectiva en situacions com aquesta o, la catalana en el moment de fer la independència, és la que té a veure amb els fets consumats i la unilateralitat. El demés es creure amb miracles seculars, que si els religiosos ja costa de veure i entendre, aquests darrers encara acostumen a passar amb menys freqüència.
En les relacions internacionals sempre es diu que els estats no tenen amics ni enemics permanents, els estats només tenen interessos permanents. La raó d’estat té com a punt de partida la garantia de pervivència d’aquell estat i a partir d’aquí els estats defensen els seus interessos, perpetuen o modifiquen les seves aliances o, fins i tot, s’alien quan els convé amb aliats contra-natura. Tot es mou per l’interès d’aquell estat que és la raó i la causa de la seva praxi política i quan convé es serveixen de la violència, car en tenen el monopoli o de la traïció i l’engany. L’exemple potser més paradigmàtic és el pacte nazi-soviètic de l’any 1939 avantsala de la 2ª Guerra Mundial, conegut amb els cognoms dels dos ministres d’exteriors Ribbentropp i Molotov. Fins aquí tot doctrina i teoria clàssica però la pràctica és la que marca els temps i la que pot validar o refutar la teoria i no a la inversa. A Catalunya els nostres líders independentistes no van entendre res d’això, i si ho sabien durant aquell tenebrós octubre, ho van perdre desmemoriats pel camí.
Amb matisos i diferències sobretot de forma i no tant de fons, tot el que explicava en l’anterior paràgraf ha succeït a Catalunya durant tot aquest període històric que han anomenat “procés”. L’Estat ha aplicat unes polítiques, certament immorals i il·legals moltes d’elles, que perseguien derrotar l’independentisme. L’Estat espanyol ha jugat des de l’amoralitat estatalista les seves cartes i l’independentisme ha semblat més anar d’excursió o d’esplai que voler la independència. Guaidó, per contra, sembla haver entès que davant de la situació de Veneçuela, amb faraònics interessos econòmics pel gas, el petroli i la droga, que no és precisament allò de la caseta i l’hortet que predicava Macià, l´únic camí possible per fer realitat el somni de tombar l’estaca dictatorial de Maduro i companyia era la dels fets consumats o la unilateralitat. Potser, i ho dic per ser creient, per tenir fe en Déu i malgrat tot en l’Església i, conseqüentment, creure en miracles, els catalans independentistes haurem après alguna lliçó de Veneçuela.
