La millor forma de conquesta és aquella que envaeix, amablement, el cor de l’altre. La que fas obrint casa teva. És una conquesta que no requereix armament pesant, però sí munició.
I no ens posem pas bèl·lics. Munició prové del llatí munire, ‘construir, fortificar’, i comparteix arrel amb moenia, muralla. I tot i que , amb el pas dels anys, ha acabat significant “càrrega de les armes”, allò que les fa fortes, avui és necessari que tornem al seu origen. Necessitem, més que mai, ser capaços d’aixecar una muralla de valors que sigui capaç de protegir-nos de barbàries que havíem descartat en l’imaginari col·lectiu europeu, perquè eren, justament, “inimaginables”.
Quan l’any 1986 va haver l’accident de Txernòbil, molts països, també Catalunya, van començar a fer acollides temporals de nens que provenien dels entorns de la central nuclear ucraïnesa i que patien les conseqüències de la radiació en els seus cossos petits, en forma de problemes en el sistema immunològic, anèmies, o problemes psicològics, per les pèrdues dels seus familiars o per l’estrès constant de viure amb por a un nou desastre. Aquells primers “catalans de Txernòbil” eren soviètics, de la URSS. Però, poc després, van ser dels nous estats d’Ucraïna i Bielorússia, proclamats el 1991. La independència va enfortir encara més els ponts de l’empatia entre Catalunya i les ex repúbliques soviètiques, i han estat moltíssims els nens que han “vingut a casa”, any darrera any.
Aquests darrers dies haureu escoltat els seus testimonis, els de la part ucraïnesa, a les ràdios i televisions. Explicant les seves pors i la seva desesperació, en català. No sé si a vosaltres també us ha passat, però a mi m’han trencat el plor una vegada i una altra. Perquè quan et parlen en la llengua que fas servir per estimar, el cor s’estova amb més rapidesa. Aquests nens i nenes són nostres. De les cases que els van obrir les portes, de la Catalunya que lluita per aconseguir sobirania i integritat territorial com a estat, però que no té fronteres si es tracta de fer conquestes de miocardi.
El seu “català de Txernòbil”, amb accent d’Osona, o de València o de Mallorca, ens fa ser molt conscients, a més, del tresor que signifiquen per la llengua. Ambaixadors lingüístics que ara fugen de la guerra, els més petits, si poden, o s’enrolen per defensar la democràcia davant les “operacions especials” del dictador Putin.
Pensant en elles i ells, en les seves cares agraïdes omplint els autocars a Polònia, camí d’un parèntesi de pau, o en les seves cares atemorides de refugi anti-bombes, prenc prestades unes línies d’ un home que va saber ser feliç, però que també va saber descriure com ningú la desesperació en la seva “Crisi Amarga”. Que en aquest món de fugida desesperada, els versos del Pau Riba, que ens acaba de deixar sent molt conscient que la vida és un “Pas de Joglaria”, serveixin com a petit homenatge a la seva memòria i a la seva meravellosa irreverència.
…carrossa de les històries
arria el carro que aquí no et volen
bagassa, trasto, cul d’oca
per què remenes si no t’escolten?
carrossa que duus penjades
tantes esperes desesperades
desferra, que ningú aguanta
tanta quincalla d’il·lusions vanes
Descansa en Pau (Riba)
Pilar Calvo
