Aquest cap de setmana han confluït dues notícies que no tenen connexió aparent, però que a mi m’han recordat la mateixa cosa. Tant que hem parlat darrerament de minories nacionals i grups objectivament identificables i malgrat tot encara no es parla prou de la situació en la que vivim els catalans dins Espanya. De fet, crec que ho hem normalitzat tant que no li donam la importància que té en el discurs independentista.
Una de les notícies més comentades ha estat el fet que “Alcarràs” no hagi rebut cap premi a la gala dels Goya. Molta gent s’ha afanyat a associar-ho a la catalanofòbia i tanta o més gent s’ha esforçat per a desmentir o ridiculitzar l’argument. En tot cas, a aquestes alçades negar que ser català o catalanoparlant és una barrera per a l’èxit a Espanya és realment atrevit.
Menys s’ha parlat del 150è aniversari de la Primera República Espanyola. És aquella que ningú no reivindica, qui sap si perquè és el període en què per primera i última vegada a la història els catalans varen manar a l’Estat espanyol. Un català, el General Prim, va ser protagonista de la caiguda dels Borbons i dos catalans (Pi i Margall i Estanislau Figueras) varen presidir la Primera República. Però tots tres varen durar poc: el primer fou assassinat, el segon empresonat i el tercer es va exiliar. Fa un segle i mig…
A Espanya no hi ha hagut mai cap dona que hagi presidit el govern central o el Tribunal Suprem. És una anomalia evident i que tothom està d’acord en què demostra la discriminació històrica que ha patit el gènere femení. En canvi, que les persones objectivament identificables com a catalanes estiguin marginades dels mateixos càrrecs que les dones, a gairebé ningú no li sembla que sigui la mateixa anomalia.
Hi ha algun cas comparable. En concret, un que és molt diferent. Als paràgrafs 135 i 136 del seu dictamen sobre la secessió de Quebec, la Cort Suprema del Canadà va creure necessari discutir si es podia considerar que el poble quebequès estigués discriminat d’alguna manera. I ho va descartar raonant que “la població del Quebec està equitativament representada a les institucions legislatives, executives i judicials”. En realitat, al Canadà a vegades la queixa és que els quebequesos estan sobrerepresentats a les principals posicions de poder.
La Cort Suprema fins i tot fa referència al principi de dret internacional que condiciona la unitat política i la integritat territorial dels estats al seu respecte pel dret d’autodeterminació i el principi d’igualtat de drets. Aquest principi comporta que es protegeixi la unitat dels estats existents sempre que estiguin “dotats d’un govern que representi la totalitat del poble pertanyent al territori sense distinció de cap tipus”. L’argument en aquell cas va ser que Canadà ho complia.
Ho compleix Espanya? Per un breu període de temps, va semblar que un partit fundat a Catalunya podia tornar a manar a Madrid després d’un segle i mig. Però ni sent abrandadament anticatalanistes els de Cs varen poder evitar ser víctimes d’atacs catalanòfobs, si més no de forma esporàdica. I ara, algú s’imagina un català presidint el Tribunal Suprem, per primera vegada després de més de 200 anys d’existència? Pregunta seriosa.
Òbviament els independentistes no volem manar ni influir a Espanya. Però si de manera massiva els catalans s’han tornat independentistes és perquè no tenim cap possibilitat de fer-ho en peu d’igualtat. I quan dic manar o influir no estic parlant de fer pactes vergonyants amb qui mana. Estic afirmant que l’Estat espanyol discrimina de manera estructural els catalans, independentistes o no. Ho ha fet sempre.
Que la nació catalana sigui, dins els estats espanyol i francès, una minoria que no té accés a les principals posicions de poder té una gran transcendència. La catalanofòbia que s’expressa davant una pel·lícula en català (o un producte etiquetat en la nostra llengua, que també passa) són anècdotes que ens donen l’explicació. Però la cosa ve d’enrera i és molt profunda.
No patim només la vulneració dels nostres drets per part de la justícia, que ara és el més visible. No patim només la discriminació econòmica en matèria de serveis i inversions. És que ni tan sols som ciutadans amb plenitud de drets polítics. És per això que el fet que les institucions internacionals ens comencin a etiquetar com a minoria nacional ens apropa al reconeixement del nostre dret d’autodeterminació.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
