Quan no se troben entretinguts ideant “grandes proyectos” que requereixen de milions i milions de tones de ciment així com d’un sofisticat sistema concursal públic necessari per donar el tret d’eixida, els pega per la filologia, l’educació i la llibertat entesa sempre com un dret que només ells poden definir, administrar, atorgar, protegir, concedir o negar.
De vegades, ni encara quan estan enfeinats en construir aeroports sense avions, circuits urbans de F1, barris residencials d’extensió il·limitada, també els pega per posar el nas en les coses de l’escola, de la filologia. Vull dir de la filologia hispànica, però no de la desideologitzada que estudia Cervantes o les peculiaritats del castellà de Colòmbia, sinó de la filologia hispànica irrebatible, incompatible amb cap més de l’univers, amb què es van aniquilar les cultures precolombines i es va forjar un imperi corrupte.
Rita Barbera, posem per cas, mentre el País Valencià es convertia sota el neorègim establert pel seu partit en una mena de Florida a la manera de Martin Scorsese, es va entestar en defensar que el poeta aràbic-valencià Al-Russafí -estudiat contemporàniament en la Universitat del Caire- escrivia en valencià abans fins i tot que Jaume I passara Benicarló de llarg. La ignorant -que no fava de Barberà, son coses distintes- ni tan sols sabia que Al-Russafí, evidentment, escrivia en grafies aràbigues. La senyora alcaldessa no va rectificar ni encara quan a tots els departaments de filologia anaven a bacs per terra. Va rectificar Cospedal amb allò d’aquella “indemnització en diferit” que ni Cantinflas se li hauria ocorregut? Va demanar mai perdó Aznar per la seues mentida sobre les armes de destrucció massiva de Sadam Hussein i la seua guerra criminal?. La vergonya, certament, no forma part de l’ideari d’una dreta com l’espanyola.
El cas és que van de Bárcenas a Al-Russafí i d’Al-Russafí a Cantinflas com Ramonet, l’oriolà “charlatán”, anava de mercat en mercat venent a crits les seues mantes. Van amb descaradura, alegria, dient el que faça falta amb l’objectiu de fer negoci.
Resulta que avui el dirigent dels populars, amb un partit amb la merda fins al coll, amb totes les peces del seu Lego particular escampades pel terra d’algunes sales de l’alta judicatura, a falta d’entreteniment, ha decidit portar al Constitucional la coneguda com a Llei Celaá. Els seus arguments tronats van d’això, de filologia -digueu-li sociolingüística nacional- i d’educació -digueu-li si voleu de Formación del espíritu Nacional-. Com siga, en cap lloc com el Constitucional l’entendran millor i del ben segur que alguna cosa en traurà. De moment, marejar la perdiu i que ningú no parle de la caixa B o de la gestió de la pandèmia d’Ayuso voraç. Erosionar, crispar, generar malestar social i incertesa.
Segons el de Palència, que s’ha permès fins i tot citar Khalil Gibran, defensor de l’àrab com a llengua nacional de Síria i activista contra l’imperialisme turc, ensenyar el català a l’escola -qui diu el català diu qualsevol llengua que no siga la d’ell- es “ridículo” i està sent emprat per Madrid com “instrument d’enginyeria social per a teixir departaments estancs on el nacionalisme governa” com ara el País Valencià, Catalunya, Euskadi o les Balears.
És per això que el de Palència ha promès que quan tornen a presidir el Gobierno el castellà serà la llengua vehicular en tota Espanya i que almenys el 65% de les matèries troncals seran comunes. Casado està convençut que és molt més constitucional liquidar totes aquelles llengües diferents del castellà que creu que atempten contra la unitat nacional. Esborrar les diferències, continuar assimilant tant si vols com si no la resta de cultures diferent de la castellana que s’han d’empassar unes quantes nacions administrades per l’Estat espanyol.
Tot això el líder del PP i els seus ho fan, és clar, en nom de la llibertat, defensant l’escola concertada -digueu-li privada i confessional- i excusant-se en la defensa del dret de les classes populars a poder gaudir de l’ascensor social que proporciona l’educació. Des de quan al bloc conservador espanyol li ha interessat la preparació de les classes populars si no va ser al final de la dictadura per tal que pogueren fer anar les fàbriques en ple esclat del desenrotllisme?.
El fills, diu també Casado, no pertanyen a l’Estat. La seua afirmació és una mostra més del relat paranoic que volen fer creure a fanàtics i illetrats segons el qual Espanya ha caigut en mans d’una dictadura totalitària inspirada en l’estalinisme.
Casado cantinflea i molt però malament perquè del mexicà només en fa ús de la paròdia del pensament i del llenguatge per a confondre però no del de la ironia. Precisament, l’actor va dir en una ocasió: “Estem en una era, en què l’home, científica i tecnològicament… és un gegant. Però que moralment… és un pigmeu”.
A hores d’ara, algú ja li deuria d’haver explicat, que no se n’eixirà amb la seua. Si mai abandonem el català no serà pel seu fanatisme ni per cap tribunal. Serà perquè els que el parlem l’haurem abandonat.
Francesc Viadel
