Des de fa temps van sorgint a la premsa opinions que lamenten els canvis de l’ANC des que va néixer fins ara.
I tant que hi ha hagut canvis! Algú ha vist alguna organització que es mantingui estàtica al llarg del temps? Si això ja passa en circumstàncies normals, imagineu-vos ara, en aquests moments en què l’aparició del moviment independentista ha capgirat Catalunya i Espanya de dalt a baix. No hauria de canviar un dels principals moviments de la societat civil que més ha treballat per impulsar-lo?
Però no són pas tots canvis per empitjorar tal com sembla que algunes persones opinen. Tothom que segueixi de prop l’activitat de l’Assemblea segur que disposa d’informació de les accions, algunes molt exitoses, que contínuament es van portant a terme seguint el full de ruta aprovat pels socis.
En la majoria d’escrits crítics que es publiquen hi veig opinions difuses i poc fonamentades que no sembla que es basin en fets concrets o com a mínim no els expliciten. Es llegeix i no s’entén gaire a què es refereixen, però fan molt de mal al moviment perquè molts dels socis que llegeixen aquests articles i tenen una vinculació llunyana amb les assemblees territorials s’ho creuen i així el que de veritat s’aconsegueix no és l’autocrítica sinó la desmobilització. El públic té tendència a recordar frases, sovint buides de contingut, s’adopten com a pròpies i es van repetint. És d’aquesta manera que es va influint en l’opinió pública fomentant l’acriticisme de la societat.
No sembla que l’objectiu d’aquests articles crítics sigui mantenir viva i potent l’ANC en uns moments extremadament difícils sinó tot el contrari, fa la impressió que el que es pretén és enfonsar i dividir l’única associació que defensa de manera única la independència. No s’aporta res de nou – els temes que reiteradament hi apareixen els hem sentit tots molts cops i de fa temps- mentre sacsegen les aigües per veure si el vaixell trontolla i s’acaba enfonsant.
El que cal no és autocrítica, no cal anar-nos mirant el melic sinó treballar, calen campanyes generals impulsades des de dalt o des de les bases i que es portin a terme sense gaires dilacions.
No necessitem discussions abstractes sobre tòpics com el protagonisme de les cúpules, l’allunyament entre Secretariat i bases, sobre si s’és massa o poc radical… Quan es treballa i les assemblees territorials participen, debaten sobre aspectes concrets i tenen mecanismes per fer arribar les seves opinions a la cúpula de l’entitat ja es realitza una funció correctora sobre allò que pot distorsionar-ne el funcionament.
A mi m’agradaria que aquests escrits crítics tinguessin una mica en compte el soci de base i que, en lloc de parlar una vegada i una altra sobre el Secretariat, que per mi està fent una molt bona feina, animessin tothom a la participació activa i a la crítica constructiva tot practicant amb l’exemple i treballant per “eixamplar la base”, o com a mínim procurant que la base no s’encongeixi. Que proposessin accions concretes seguint la línia establerta a les Assemblees Generals i que no ens fessin perdre el temps discutint coses etèries que no interessen gaire als que no volem fer “política” sinó aconseguir la independència. I que tot això ho fessin des del territori veient els problemes reals que constitueixen el nostre pa de cada dia.
L’assemblea no és propietat de ningú i en democràcia de vegades es guanya i de vegades es perd. Som tots els socis, els perdedors també, els qui tenim la responsabilitat de treballar per fer créixer l’entitat fins a arribar a l’objectiu final.
Teresa Calveras
ANC Horta Guinardó
