Hi ha una estratègia política en la relació que l’estat espanyol té amb Catalunya que és perpètua i independent del color polític de torn i del segle en què ens trobem. Aquesta estratègia política és la de la mentida i és la que ens ha dut a ser dependents fins al dia d’avui. Espanya ha de recórrer a aquest recurs perquè no li cal argumentar ni justificar la seva existència i, fins ara, els polítics catalans, tot i conèixer els anteriors enganys, han estimat que en el seu cas seria diferent.
El viatge temporal que farem el començaré al segle passat. El 14 d’abril de 1931 Francesc Macià proclama «la República catalana a l’espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica». Els republicans espanyols, poques hores després, proclamen la República espanyola sense ambigüitats en la realitat del cos jurídic que això representa territorialment.
El conflicte entre els republicans catalans i espanyols esclata i tres dies després s’arribarà a un acord, del qual renaixerà la Generalitat. El 1932 es presenta l’Estatut de Núria, aprovat en referèndum pels catalans, i els nostres dirigents descobreixen com els republicans els van ensarronar fent passar a Catalunya de Principat a regió autònoma. L’octubre de 1934 aquesta situació porta alguns catalans a rebel·lar-se i Lluís Companys arriba a proclamar l’«Estat Català de la República Federal Espanyola», que en aquesta ocasió durarà unes hores.
Això ens porta a una segona mentida: la que el General Franco va dir a en Francesc Cambó. L’aixecament armat de 1934, que va venir acompanyat de la revolta socialista dels asturians, no va agradar gens entre els republicans espanyols, i el 1936 alguns d’aquests van decidir alçar-se en contra de la República per posar un cert ordre que va acabar derivant en el feixisme a l’espanyola. Així doncs, Catalunya es troba en plena guerra civil espanyola i, mentre la dreta espanyola massacra al front, a la rereguarda l’esquerra espanyola, amb catalans inclosos, es dedica a perseguir propietaris agrícoles, la burgesia catalana i gent de missa.
És en aquest context que Cambó, considerat com el mecenes noucentista per la seva contribució a la cultura catalana, es posiciona a favor del General Franco quan aquest li promet respectar la singularitat catalana. Val a dir que la Constitució republicana diu el següent: «El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo» … «a nadie se le podrà exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional» i que Cambó devia pensar que encara hi sortiria guanyant. És clar que acabada la guerra no es dignà a tornar a Catalunya a causa de la vergonya que sentia per haver donat suport als revoltats que havien demostrat ser anticatalans, raó per la qual tampoc es fiaven d’ell en considerar-lo un nacionalista més.
Arribem al Pacte del Magèstic. Ja en “democràcia”, el President Pujol es troba amb José M. Aznar per pactar el suport dels convergents al Govern Popular a Espanya. El pacte és clar, suport a canvi de suport recíproc al Parlament català, supressió del servei militar i traspàs de noves competències. El Partit Popular va incomplir molts dels punts redactats en aquell pacte i les noves competències mai no van arribar.
Avancem fins al 2003 on viurem un doble engany. A Catalunya hi Governa el tripartit del PSC, ICV i ERC, que impulsen un nou Estatut de Catalunya. Semblava que amb els socialistes al Govern de la Generalitat i al Govern d’Espanya la cosa havia d’anar fluida, i així Zapatero, llavors president d’Espanya, promet donar suport a l’Estatut d’Autonomia que surti de Catalunya. Però tornava a ser un bluf, ja que Zapatero no va defensar l’Estatut que va sorgir a Catalunya i va caldre que fos reformulat en el conegut com a Pacte de la Moncloa entre Artur Mas (cap de l’oposició a Catalunya) i Zapatero. Després d’aquest pacte vàrem viure un segon frau en arribar el juny del 2010 i que el TC tombés i modifiqués diversos articles d’aquest Estatut.
Ens plantem al que seran deu anys de manifestacions de l’Assemblea Nacional Catalana, d’eleccions, de consultes i referèndums i on viurem una mentida més. Els nostres polítics van voler creure a l’equip polític de Mariano Rajoy, el govern del PP i els seus sequaços del PSOE, PSC, Podemos i, també, el PNB. Parlo del Primer d’Octubre on 2.286.217 catalans van participar en un referèndum per tal que el president Carles Puigdemont fes efectiva la independència del Principat de Catalunya. Durant els mesos anteriors i els dies posteriors al 10 d’octubre -on se’ns va anunciar la suspensió de la declaració d’independència- hi ha un encreuament de correus electrònics entre Rull i el seu homòleg espanyol, en Moragas, on aquest últim explica la possibilitat de seure a negociar i a reconèixer Catalunya com a nació. El PNB fa de mediador i exposa la cara més afable del PP: “Mariano Rajoy no vol aplicar l’article 155 de la constitució espanyola”. Clara Ponsatí avisa: “no hi haurà mediació fins que es faci la Declaració d’Independència”. Finalment el Govern decideix signar una declaració de constitució de la república fora de l’hemicicle, que en conseqüència perd qualsevol valor jurídic i legal (aquest bluf ens el van colar a la població “els nostres”) esperant una negociació del Partit Popular. La resta de la història ja la sabem tots… Puigdemont i Junqueras s’han deixat ensarronar per por al conflicte i vam perdre l’oportunitat d’esdevenir un Estat Català amb plenes facultats.
Després dels moments tan intensos que hem viscut els darrers anys tirem enrere amb una nova estafa, la taula de diàleg que ha venut PSOE-Podemos a Esquerra. Dubto que ni els republicans s’ho creguin i això em fa pensar que els polítics catalans tenen la necessitat de ser víctimes de la mentida per defugir de les seves responsabilitats. Cal quelcom nou que no es refiï de l’Estat espanyol ni de cap dels seus partits, foc nou per fer un front on es defensi Catalunya en tota la seva essència.
Leo Beltran
