Al igual que tots als 17 anys m’estic preguntant qui soc i què vull. Recentment he vist que aquesta resposta està molt condicionada i limitada pel meu físic, especialment pel meu sexe. A la meva jove edat ja he patit les conseqüències de la desigualtat dels sexes, fins al punt d’acabar ingressada a l’hospital. He nascut en la injusta condició que comporta la feminitat. He nascut desigual, i la meva vida futura -professional, acadèmica, sexual, amorosa- estarà molt condicionada per aquestes desigualtats.
La desigualtat entre sexes és una invenció cultural. La dona és una abstracció social. És la imatge de feminitat, passivitat i inferioritat que la societat ha creat per ella. Vivim en un món dominat per homes. És un monopoli científic, tecnològic, acadèmic, intel·lectual, polític, social i cultural masculí. A molts llocs d’Occident les dones hem aconseguit la igualtat institucional i legal envers l’home, però segueix havent una gran injusticia social.
Els homes ja tenen el seu lloc al món, a la família, a la feina i a la societat. Les dones estem reduïdes. Estem reduïdes a la familia, al marit, als fills, als nostres cossos, al nostre sexe i a la nostra condició. L’home és creador i la dona perpetuadora. Les dones no poden ser genis ni líders, hem de ser dones. Des de petites no s’espera de nosaltres que canviem el món, no se’ns incita a ser curioses ni ambicioses. A part de la bretxa salarial, que ens condemna a la dependencia masculina i perpetua la desigualtat entre sexes, les dones ho tenim més difícil per destacar.
Se’ns diu que som incompletes, que necessitem a un home. Se’ns ensenya des de l’infància a ser mares, objectes i a atraure l’atracció de l’home mentres que als homes se’ls ensenya a conquistar el món. Per això posem tanta importància al nostre aspecte. El nostre aspecte serà la nostra clau a la llibertat i al poder perquè aquest és l’instrument per conquistar a l’home.
Les dones estem subjectes a cànons de bellesa completament irreals. La bellesa és la manera de les institucions i del patriarcat de mantenir-nos desiguals. Se’ns diu que hem d’estar primes, ser belles i femenines, que hem de preocupar-nos per la roba, maquillar-nos, depilar-nos, adornar-nos… No ens han ensenyat mai a mirar lluny, a estimar-nos i acceptar-nos a nosaltres mateixes. S’espera de nosaltres que agradem a l’home i que aquest ens acepti. Donant tanta importància al nostre físic no és cap misteri que a moltes joves i adolescents se’ns condueixi a l’anorèxia o s’empempti a les dones a les operacions estètiques.
Els valors actuals exigeixen als homes que es mostrin virils, forts i violents i a les dones que es mostrin coquetes, assertives i dèbils. Per això, així com milers de dones cada dia entren en noves dietes i intenten baixar de pes, molts nois es tanquen en gimnasos intentant augmentar la massa muscular. Sense una bona educació l’anorèxia seguirà creixent. Les joves adherim als nostres problemes personals a aquesta pressió social que es posa sobre els nostres cossos. L’anorèxia no és només un problema mental i corporal. És també un problema social i cultural. El patriarcat mata i fereix en àmbits en els quals encara no pensem. Danya vides, dignitats i llibertats.
Jo amb 17 anys he patit i patiré anorexia. M’estic constantment mirant si he augmentat de pes. Em fa vergonya ensenyar el meu cos. Em fan vergonya les meves imperfeccions i les meves estries. No m’agrada menjar. Estic constantment buscant aprovació en llocs on no hauria i m’he gastat molts diners en tractaments de bellesa així com en roba. És molt irracional, però no ho puc racionalitzar. Necessito coneixements i premis acadèmics però de igual manera també necessito que el meu físic agradi a la gent.
Malgrat viure a Europa, i tenir tots els recursos necessaris, no soc lliure. Jo ja mai seré lliure. He acceptat els valors socials que injustament se m’han imposat. Soc més lliure que la meva mare i que la meva àvia, però encara queda camí per a la plena igualtat. Hem de canviar la manera en la que concebem l’amor, el sexe, els nostres cossos, el matrimoni, la familia, l’educació i a nosaltres mateixos, que estan sempre centrats en la superioritat masculina.
El problema patriarcal és completament irracional ja que els dos sexes són igual de necessaris. El que ens defineix com a humans és la nostra intel·ligència, la nostra cultura, la nostra vida en societat i no el nostre sexe. El feminisme és humanisme. Les dones som també éssers humans i la nostra inferioritat és una catàstrofe social. És un problema de drets humans. La dona és un ésser incomplet i reprimit. Estem reduïdes i esposades; condemnades a la desigualtat i a la inferioritat.
Lara Dias dos Santos Márquez
