Algunes persones que pertanyen a diferents partits polítics de l’estat espanyol com són José Luís Ábalos y José Zaragoza del PSOE, o Carmen Leal del partit dCIDE (enllaços al final de l’article), han usat públicament aquest mot amb total ignorància, desconeixença i amb una connotació despectiva.
Tots ells van reconèixer el seu error i van disculpar-se, però… És suficient?
Sembla ser que, tot plegat, és propi d’una societat política creada al pur estil piramidal i patriarcal on l’insult és l’eina per vetar, per desacreditar i per deslegitimar a qui te una visió diferent de les coses. Si es deixés de fer política destructiva i incendiaria i es comencés a fer polítiques constructives per la ciutadania, no s’usarien paraules en format d’insult, ofenent a un rival polític amb un càrrec institucional ni tampoc a tot un col·lectiu de
diversitat funcional.
Denuncio des d’aquí la poca solidesa social, política i humana que existeix en el paradigma polític actual, com denoten membres d’un altre partit polític de l’Estat espanyol, com ho és Arcadi Espada de Ciudadanos (veieu aquí el vídeo).
Podem veure com el joc polític del segle XXI segueix les passes del joc econòmic. De l’art del debat públic i de l’esforç per trobar espais de consens, d’enteniment i de participació hem passat a un joc de cerca i captura més propi del primitiu canibalisme humà. S’exerceix una política ferotge i despietada on tot s’hi val per obtenir uns beneficis propis gràcies a les portes giratòries i màfies instaurades des del segle XX. Al meu parer, podem parlar clarament de “canibalisme polític”.
Si li haguéssim de treure la part positiva o veure el got ple diria que la raó per la qual la paraula autisme és usada cada cop més pels polítics (malauradament en sentit despectiu, el qual pot reflectir la manca d’empatia i de respecte cap el col·lectiu i també el seu entorn) és perquè aquesta paraula s’està estenent i visualitzant als mitjans i a les xarxes socials, gràcies als pares, mares i familiars de persones afectades d’autisme i per les associacions que lluiten cada dia per la inclusió d’aquestes, provocant que aquest llenguatge estigui ubicat dins de l’imaginari col·lectiu.
Això vol dir que, per una banda, comencem a visualitzar-nos i, per tant, s’ha assolit un petit però important triomf. D’altra banda, però, encara falta el més difícil: Que els polítics siguin persones que estiguin a l’alçada de la ciutadania i comencin a usar aquest llenguatge en sentit constructiu i inclusiu per tal de poder crear espais de trobada.
OLGA SÀNCHEZ I CENTENO
Enllaços de diferents articles d’associacions d’afectats per l’autisme, analitzant aquests fets:
Uso y abuso del término autismo
