La passada Nit de Santa Llúcia, en Miquel Desclot féu un breu discurs d’agraïment en què repassava de forma crítica la situació actual al nostre país.
Acostumat a dir coses amb poques paraules, en Desclot resumí un munt d’idees. Jo no n’hauria sigut capaç. Si, en somnis, jo hagués guanyat un premi rellevant, literari, cinematogràfic o de qualsevol altra mena m’hauria estès bastant més.
Hauria començat esmentant que vivim al país que vivim, en constant excepció.
I si quan anem a Anglaterra hom s’esforça a parlar l’anglès, el fet que aquí abandonem el català sense que ni ens ho demanin, assenyala l’efecte de segles de garrotades militars, policials, legals, judicials i àdhuc ideològiques. Ens han fet oblidar que no cal amagar la nostra llengua materna. Una llengua amb milions de parlants, amb una literatura de categoria europea, però que és bandejada als mitjans de comunicació estatals, prohibida als òrgans polítics espanyols, menystinguda pels multiculturalistes de conveniència, i odiada per les feres, les que empren el vot de la violència.
I del que menys conscients som és que cada cop que renunciem al que és nostre, mitjançant l’exemple, l’eina d’educació més poderosa, transmeten la ciutadania de segona als nostres fills.
Per un altre costat, tot i avesats, és feixuc suportar el setge secular del nacionalisme espanyol a la llengua comuna de catalans, valencians i mallorquins. Un setge per a què, si no pot ser d’una altra manera més ferotge, mori d’inanició.
A Espanya, qualsevol millora legal que seria un insult a països com el Canadà o Bèlgica, topa amb els brams en contra del nacionalisme espanyol. Cadascú en el seu paper de l’auca, progressistes i conservadors, quins grans actors pel teatre si també pogués oferir sous generosos i portes giratòries.
Mirant només per ells, amorrats a les oficines d’ocupació que han esdevingut massa partits polítics, no copsen de la perillositat de propagar l’odi, atesa la facilitat amb què arrela dins les persones. Les deshumanitza fins a convertir-les en feres, éssers que viuen en mons molt petits, que no només s’enorgulleixen de les pàgines més negres de la història espanyola, sinó que estan disposats a repetir-les, que creuen salvar una pàtria mitificada quan el que fan és destruir la pàtria real.
Quina cosa, eh? Que hi hagi gent a qui els plagui que una llengua i una cultura desapareguin. Que treballen per asfixiar-la pulcrament, o que, àdhuc, exhibeixen com a progressisme la benestant equidistància entre víctima i botxí.
És la mateixa gent que els plau o treballa perquè marxin o tanquin empreses de Catalunya, que els és indiferent l’infrafinançament crònic o l’aplicació del dret penal de l’enemic. A qui els plau l’emblanquiment de l’anticatalanisme als mitjans de comunicació. Si en molts articles, conservadors i progressistes, publicats des de la mort d’en Franco fins ara canviéssim la paraula català per negre o jueu, potser cauríem del cavall.
I tot plegat… Què és sinó el tracte a causa d’un enemic?
Assenyala que per a l’Estat espanyol, catalans, valencians i mallorquins som un cos estrany dins el solar de la raza, que li pertany per derecho de conquista. Conceptes històrics d’èpoques fosques, que semblarien superats, però que tornen a surar amb naturalitat si rasqueu sota la realitat quotidiana.
Astora copsar que el nacionalisme espanyol conserva intactes els punts cardinals del franquisme… i de la guerra de successió. La seva és una Veritat revelada, i com a tal manipulada a conveniència, és un confortable mur patriòtic darrere el que s’amaga una realitat més mesquina. Les elits espanyoles (alts funcionaris, polítics, empresaris, sindicalistes…), amb lligams i fidelitats de moltes natures, fan creure als espanyols que els seus interessos particulars i corporatius són l’interès de l’Estat. És una realitat ja esmentada per gent com l’Ortega i Gasset o l’Azaña, que ha tingut continuïtat fins avui. L’Estat rodola per la història necessitada d’enemic i supervisió militar per a no esfondrar-se.
Així, fàcilment domesticat el moviment del 15M, només queda dempeus l’etern enemic. Perquè com deia en Montllor, la gent a qui no li agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català, és la mateixa gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es pensi.
Emprant el nacionalisme com arma, si cal alliberant les feres, és el mateix Estat qui ens reconeix com a nació, i, un cop més, la diferència esdevé antiespanyola. I si retrocedíssim ideològicament podríem arribar a l’antiga puresa de sang que era una excusa com una altra per a l’espoli.
En definitiva, avui la defensa de la llengua implica recordar als represaliats pel nacionalisme espanyol, des de la Tamara Carrasco a en Mas, passant per en Garrobo, en Junqueres, o en Puigdemont. Tots ells són part d’un empoderament popular, d’una revolució pacífica, que donant vot tant a favorables com contraris, intentà, democràticament, allò que normalment s’aconsegueix mitjançant les armes i la violència.
Això és sense dubte una pàgina d’or de la història catalana, alhora que una pàgina més en la llegenda negra d’Espanya, i la fallida prova del cotó de la decadent Europa dels Estats, de qui els sàtrapes de mig món ja no accepten lliçons.
En un Estat veritablement democràtic, cap pres o exiliat no estaria ni un dia més lluny de casa seva, ni un dia, i el projecte polític que representen seria tractat amb total respecte vers la minoria nacional que el reclama.
Si s’és algú rellevant, dir tot això podria dur problemes, el menor dels quals seria que algun opinador afecte m’elevés a la categoria d’ultranacionalista, de radical, de boig… Cada temps té la seva acusació. 90 anys ençà se m’hauria titllat de maçó, fenici, o jueu. De boig potser també, és una acusació clàssica.
Vull creure que la meva insignificança m’allunya la diana de la policia patriòtica i altres cossos funcionarials, però justament pel perill de fallida, és quan el règim mossega sense mirar prim.
En qualsevol cas, malgrat tot resistim, la gent resisteix. Perquè els catalans, de tots els orígens, i amb els nostres molts defectes, som supervivents d’un silenci antic i molt llarg. Quan els místics i grans capitans desapareixen, nosaltres ens tornem a aixecar.
Cartes dels Lectors: E.LL.
