A la política i a la lluita pel poder el més freqüent és trobar perversos individus que tracten de destruir qui els fa nosa perquè, senzillament, volen sortir-se amb la seva o apropiar-se del que no tenen. De perversos n’hi ha de tots els colors, i per tot arreu i, malauradament, molt a prop, però avui em centraré en la importància de no normalitzar-los i desemmascarar-los sempre que sigui possible. Tasca relativament fàcil perquè sovinteja el pervers que tira la pedra i no amaga la mà.
Per posar-vos un exemple em referiré a la recent sentència dictada per un tribunal espanyol contra una política independentista, la molt honorable presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs. D’entrada ja sabem que la sentència és una condemna, resultant d’un judici que hom ja sospitava que seria injust per l’antagonisme dels actors; qui presidia havia estat assenyalat com a parcial i els que hem seguit les vistes hem pogut comprovar com s’ha fet i desfet a la seva esbiaixada voluntat.
D’entrada, aquesta sentència afecta una persona, però més enllà també afecta a un moviment de persones que formen part del mateix arbre. I és aquí, mirant l’arbre, quan podem identificar tota una varietat de perverses branques que només es mouen segons els seus propis interessos o els del partit al qual pertanyen.
Pervers és qui manipula amb la seva opinió i fa crítica de safareig a tort i a dret. Pervers és qui vol destruir amb paraules. Pervers és el corrupte que parla de la corrupció dels altres quan saben que no existeix. Pervers és intentar destruir el coratge i la valentia mostrada pels altres. El pervers menteix i amenaça perquè vol desestabilitzar, i aprofitar-se’n.
A tot això crec que és important reconèixer als perversos en qualsevol forma que es presentin, siguin polítics, afiliats o companys de partit, i desenvolupar recursos d’adaptació per suportar i superar, és a dir, perquè aparegui la nostra resiliència, com a concepte i com a fet. Hem de lluitar contra la perversió i, alhora, ser més forts que les mateixes circumstàncies. La sentència de condemna a la presidenta del Parlament de Catalunya és un exemple de persecució política. Qui ho nega, la distorsiona o la fa surar en una bassa de falsa estabilitat és un cínic, que no vol veure la derrota col·lectiva que, sentència a sentència, ens condemna pel nostre objectiu polític d’arribar a la independència de Catalunya.
Cristina Casol Segués, diputada per Lleida de Junts al Parlament de Catalunya.
