Fa unes setmanes vaig indignar-me amb una col·laboració que em va semblar injustificable d’en Jordi Galves a propòsit i aprofitant la mort d’en Julio Anguita. Em semblava i em sembla encara que escriure al caliu de la mort d’algú sense valorar el poliedre que és cada persona, cada vida, i el polièdric i sempre contradictori que és també el futur i el camí d’aquest país nostre cap a la llibertat (i dels que defensem això des de posicions i vivència de lluita i consciència nacional i de classe) era fàcil i oportunista. I demostrava ignorància.
Ara, però, vull manifestar que la teva col·laboració, Jordi, sobre la inefable i oportunista (sempre) i demagoga (sempre) Pilar Rahola és oportuna i encertada.
Sóc dels oients (a vegades sóc sols oïdor) del programa d’en Basté, bon programa. A vegades li faries una bona encaixada al bo d’en Basté (perquè és bona persona) i a vegades (això és evidentment subjectiu) faria el que feia la meva mare quan començava a sonar -invasiva i violenta- la música imperial de l’himne espanyol del “Diario hablado” de les 14,30h, i li deia en asturià al meu pare “apaga el mexu” (la pixada) i sentíem aleshores Ràdio Paris o Ràdio Londres (ara no sé bé quina de les dues). A mi em passa això si al Basté li toca la Rahola o si toca el Bernat Dedéu d’enfant terrible… (els “citoyens” i pesoes-peperos tenen la coherència de no amagar les seves posicions de merda… dels de l’espai podemita no cal dir res… no fan res i segueixen irrellevants i de baixada incontrolada).
Per tant, t’entenc Jordi: jo ja sóc gran i amb indicadors crònics prop dels límits… Però la Rahola ha superat sempre les meves expectatives de salut, també quan jo era jove i sa. L’he sofert trencant per tot arreu, o de regidora i tertuliana sense rubor on li pagaven més…
Per tant, aquest cop, chapeau Galves. Aquesta dona no ajuda gaire a la causa d’aquest país, ha fet això que dius i molt més, sempre de forma interessada i demagògica, amiga dels seus amiguets i amiguetes, encobridora del que sigui assegurant-se sempre un micròfon o un espai de premsa ben remunerat per seguir bellugant la cua i vivint (ara ja) de la seva caricatura.
Minut i resultat. Primera part… Un a un… O potser dos-cents a un a favor d’ella. Però ja m’està bé. Si queda tocada segur que algú veritablement important per aquest país prendrà nota.
Romà Torrents i Llanos
