Vaig viure al carrer de Cuyàs Sampere més de 17 anys, al barri de Peramàs, en una promoció d’habitatges de la Caixa Laietana abans dita de Mataró, després absorbida, entre d’altres per Bankia i darrerament aquesta per La Caixa.
En el llibre de Ramón Salicrú “Mataró carrer a carrer” diu d’Antoni Cuyàs i Sampere (1802-1890), que després de cursar a Mataró els estudis de pilot, va marxar a Buenos Aires (República Argentina) on es va dedicar a activitats comercials. De retorn a Mataró, conjuntament amb la seva esposa Maria Segarra, feu la deixa de l’actual col·legi salesià. Peramàs es va urbanitzar a la fi dels anys 50 del segle XX.”
El benvolgut periodista Manuel Cuyàs que malauradament ens ha deixat fa uns mesos, era molt crític amb la vida del seu avi o “besavi”, acusant-lo de pirata i negrero. És evident que ell reconeixeria en profunditat les correries del seu avantpassat com així ho ha palesat en diversos escrits. El que no entenc és la seva inclinació a agermanar de manera reiterada a Antoni Cuyàs amb Miquel Biada.
Coneixem prou bé la trajectòria de Miquel Biada a Amèrica. Havent obtingut també el títol de pilot, va marxar a Veneçuela. De seguida va esclatar la guerra d’independència, i com Maracaibo va romandre fidel a Espanya, Biada va defensar els suposats drets de la corona espanyola contra els insurgents veneçolans amb el patronatge de vaixells armats, entre 1810 i 1814. Aturades les hostilitats, va poder establir una casa de comerç, i fer diners mercadejant cacau, cafè i estris entre els ports antillans, fins que va retornar a Mataró el 1815 per casar-se. Un any més tard el trobem de nou a Maracaibo. En assolir Simón Bolívar la independència d’Espanya, Biada cap a 1822 es trasllada a Cuba.
En tot aquell temps, és cert, Miquel Biada va arribar a tenir una desena d’esclaus al seu servei, i així consta en diverses escriptures notarials. Res diferent, per cert, a altres hisendats d’Amèrica, tant del Nord com del Sud, entre ells George Washington i Thomas Jefferson, pares fundadors dels Estats Units d’Amèrica, que van proclamar en la seva Constitució que “tots els homes són creats iguals”. O potser sí, perquè Washington en tenia més de cent a la seva plantació de tabac de Virgínia.
Del que no hi ha constància, en canvi, és que Biada es dediqués al tràfic d’esclaus. La documentació comptable diària referent a la seva activitat comercial durant més de set anys, registra exclusivament viatges entre Cuba i Europa.
Miquel Biada va retornar definitivament a Catalunya a finals de 1840, quan era un personatge destacat de la societat havanera i membre de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya. Per això mateix, la Junta de Comerç li va demanar el seu suport en una campanya promoguda pel Tribunal de Comerç de L’Havana contra una iniciativa del Govern britànic per a promoure l’emancipació dels esclaus de Cuba, darrere de la qual veien un intent dels britànics d’apoderar-se de l’illa caribenya. Biada va respondre amb un escrit, en el qual criticava la hipocresia dels britànics i donava uns arguments que justificaven la permanència del règim d’esclavitud a Cuba, bàsicament la resistència més gran dels africans al clima d’aquelles terres i el fet que als Estats Units, existia també un règim esclavista. Arguments que avui dia ens repugnen però que en aquells temps eren àmpliament compartits, no només a Amèrica sinó també entre els industrials i propietaris catalans. Només cal dir que l’escrit de Biada va servir per a elaborar un manifest que la Junta de Comerç va fer arribar al “Regente del Reino”, general Espartero, el 16 de juny de 1841, i que va publicar el diari El Constitucional el 29 de desembre següent. Aquest manifest va ser signat per Biada juntament amb diversos prohoms de la indústria catalana i enviat a Madrid per la Junta de Comerç en ple. Per cert, els autors del manifest eren ja conscients que la situació dels esclaus havia de canviar en el futur “para satisfacer las exigencias futuras de la civilización en esta parte”. És a dir, volien denunciar la intromissió anglesa, però eren conscients que l’esclavisme no tenia ja gaire més recorregut. Tot i això, el règim d’esclavitud va ser legal a Cuba fins al 1880, quasi quaranta anys després d’aquell manifest.
Per tot això, podem concloure que Miquel Biada compartia la mentalitat de la seva època, en la qual l’esclavitud es considerava normal a Cuba, però no se’l pot assimilar, com massa sovint s’ha fet, a altres comerciants i mariners del Maresme que van prendre part activa en el comerç d’esclaus entre Àfrica i Amèrica. En la recerca de la història no hem trobat cap document que testimoniï que Biada “va ser un pirata i un negrero”, com afirma Manuel Cuyàs del seu avi.
L’obra d’en Biada va portar el progrés amb el transport de viatgers i mercaderies amb el primer tren que va circular entre BCN i Mataró l’any 1848. És un rèdit que cal aprofitar per Mataró ciutat ferroviària. “Mataró tren” és una marca que cal aprofitar i engrandir.
Ricard Bonamusa
Periodista. President Honorari del Cercle Històric Miquel Biada
