Reflexions entorn a l’escrit, “Anguita, el predicador carca”
Redacció de la República, soc lector vostre, cada dia rebo les vostres notícies i llegeixo el vostre diari; crec que em trobo doncs en el dret i la obligació de fer-vos arribar l’escrit que segueix, en resposta indignada i dolorosa al oportunista article d’en Jordi Galves, aprofitant-se avui de la mort d’un polític discutible però honest com Julio Anguita
Jordi Galves, com soc gran i soc fora del circuit de les xarxes “socials” em valc sols del meu ordinador i del c.e. Ignoro si això t’arribarà… i tampoc sé si es publicarà mai el correu que ara escric (i que el voldria com carta oberta)
Molt sovint les teves col·laboracions son d’ofici, algunes amb llenguatge contundent. Hi ha gent a qui li deu agradar sempre el teu estil. A mi no sempre. A mi… moltes vegades, no. Em semblen escrits fàcilment trencadors
En el teu record de l’Anguita s’expressa tota la teva mala baba i les teves posicions reaccionàries
(Aclariment 1: Anguita no era sant de la meva devoció, tenia per mi més de negatiu que de positiu en les seves posicions polítiques. Era un comunista amb certa naftalina, amb regust falangista… Sempre em va semblar, però, coherent. I sobre tot en els darrers anys, honest, un valor reivindicable sempre)
Però el teu escrit és vomitiu. El teu vell mestre comunista al que esmentes és o va ser real, vull dir, mestre teu i conegut? I si ho va ser, no et va ensenyar res, encara que fós de resquitllada, de la gent que es va deixar mitja vida o sencera per un món millor?
El comunisme i el seu camí dramàtic pel segle XX necessita contextualitzar-lo. Però per això s’ha de saber i tu demostres ser un ignorant.
Comparar o igualar feixisme i comunisme és d’ignorant o reaccionaris… malgrat Trosky, Stalin, Carrillo, la Pasionaria, Ho Chi Min o Fidel Castro. I malgrat el pacte germano-soviètic. Uns i altres (feixistes i comunistes) potser tenien una visió dogmàtica i reaccionària de la democràcia. Però uns tenien en el seu credo l’extermini de mitja humanitat i els altres no, ben al contrari
De uns, els comunistes, reps tu encara, Jordi Galves, els beneficis de la guerra guanyada al 45 contra el feixisme, el mateix feixisme que va aniquilar mitja Espanya i quasi tota Catalunya. Per saber-ho i valorar-ho has de ser cult, no dogmàtic i sí, crec que fins i tot has de ser bona gent. I demostres no ser-ho
(Acabo amb una experiència pròpia, cinèfila-musical d’aquests dies de reclusió a casa… A Filmin vaig posar-me un dels darrers concerts dirigits per un antifeixista com en Arturo Toscanini, per a molts el millor director de tots els temps. A la fi del concert i sense solució de continuïtat la orquestra dirigida per ell interpreta la Internacional; i tot seguit l’himne USA! – seu i aprèn, Galves! -)
Incomprensible això per la teva ignorància? Segur que sí
Com serà incomprensible per tu saber – i saber per què- la simfonia Leningrado de l’iconoclasta i comunista sincer –fins a la mort – Shostakovich era situada al davant dels éxits a USA l’any 44 i següents)
Adéu Jordi, ja saps! Tu a lo fàcil
(Aclariment 2: Dius d’Anguita al final que “el que estigués en contra de la independència del nostre pais és el de menys” Cert, però no et crec, no escrius el que penses per que -estant plé de perjudicis i escrivint d’oïdes- no tens ni idea de com ha estat de complexe i rica la lluita d’aquests anys per la nostre llibertat, per la nostre República i per la independència. L’1 d’octubre, Jordi, estàvem a les escoles, i dies abans tancats amb els nets i els fills molts comunistes dels 70, desorganitzats i crítics des de fa molts anys, milers i milers fills d’emigrants i milers i milers lluitadors joves comunistes i castellano-parlants. I alguns, pocs és cert, fins i tot matitzadament ex-anguitistes)
Romà Torrents i Llanos
