L’entrevista que el passat 28 de juliol li va fer el director de TV3, Vicent Sanchis, al cap de l’oposició Carlos Carrizosa, no la va veure ni la tata. Les xifres són de sobres conegudes. L’audiència es va situar en el 4’5%, això és a penes 91.000 espectadors, enfront dels 506.000 que va tenir l’entrevista a Oriol Junqueras amb el 21’8% o dels 413.000 de Carles Puigdemont, amb el 20’3%.
Bàsicament, Carrizosa, un punt menys agre que d’habitud, es va limitar durant la seua aparició a fustigar als presos polítics el mateix dia que escandalosament perdien el règim de semillibertat de què havien començat legalment a gaudir, a titllar TV3 d’aparell de propaganda i a aprofitar el desastre sanitari de la pandèmia per posar-li el dit a l’ull al president Torra.
Estic convençut que la campanya engegada a les xarxes socials per l’independentisme més mobilitzat convidant a no posar TV3 aquella nit, tinguera massa a veure amb la merda d’audiència obtinguda. Tampoc que aquesta hagués millorat d’haver sigut entrevistat a, posem per cas, Antena 3. Ni tan sols les dates d’emissió, ni la xafogor amb mitja Catalunya tancada a casa van influir amb el desastre. Simplement, Carrizosa, un tipus colèric, professional del filibusterisme parlamentari i de la bronca, no té gaire interès ni per als seus. De fet, a qualsevol politòleg o periodista especialitzat li costaria trobar un retall del seu discurs aprofitable, un argument treballat o una proposta intel·ligent. Ni ell, ni els seus, especialment a Catalunya -però també al País Valencià o a les Balears- han estat incapaços d’eixir del hooliganisme anticatalanista més entortolligat i caspós.
Carrizosa no interessa com tampoc no interessa en aquests moments a les elits espanyoles mantenir la farsa del partit que han nodrit. Ja fa temps que l’IBEX i els seus mitjans de comunicació van deixar caure un Albert Rivera joseantonià, que la histriònica Arrimadas va escampar la boira a Madrid per concentrar-se millor en la festa de les portes giratòries. Ja fa molt de temps que l’experiment taronja, concebut per a despertar el lerrouxisme més destarotat a Catalunya, perd oli per tot arreu. El mateix arrogant Manuel Valls, repudiat per la política francesa, els ha deixat amb un pam de nas després d’entabanar-los de tal manera que, en Barcelona, Cs no alçarà un gat del rabo en els pròxims cent anys. Algú haurà d’explicar, per cert, bé i amb detall, l’operació Valls que, a part de frenar l’accés d’ERC a l’alcaldia del país, es va saldar en l’autodeflagració dels naranjitos tot barat a res. I vet ací, com Colau, del ben segur que bolivariana o castrista en més d’un cap taronja, mana la ciutat gràcies a un partit defensor del capitalisme sense embulls. Tot un espectacle dalinià.
Sense un context de crispació, sense el suport dels que maneguen a l’ombra l’Espanya oficial, Cs és un partit prescindible, un monstre més del ranci nacionalisme espanyol disfressat de centrisme i liberalisme, la promesa dels autònoms emprenyats, dels socialistes desenganyats, dels votants del PP avergonyits per tanta corrupció.
Així les coses, en aquests moments, Ciudadanos només pot aspirar a buscar desesperadament jugar algun paper en la governabilitat de l’Estat a canvi d’obtenir del PSOE unes quantes carmanyoles. Mentres, allà on pot, pacta amb Vox o amb el dimoni si cal amb l’únic i mateix objectiu crematístic. Fins i tot, el mateix Toni Cantó ha festejat Ximo Puig no fos cas que un qualsevol dia tinga que acabar representant sainets pels casals fallers de València a fi de poder omplir el pap.
D’anar les coses com van, no tardarem molt a veure traspassos taronja a totes bandes. Uns al PSOE, d’altres al PP o Vox. La majoria, la immensa majoria de regidors, càrrecs de tercera i quarta filera, assessors i fixes discontinus aniran on podran.
Les darreres dades del CEO confirmen que la davallada del partit de Carrizosa se’n va al poll. Ara mateix, cauria electoralment un espectacular 14’4 % i es quedaria amb 19 escons, gairebé la meitat dels que escalfen seient al Parlament en aquests moments. No en tindran cap altra, en sintonia amb allò que està passant a Madrid, que apropar-se a un PSC que remunta i que, del ben segur, intentarà fagocitar-los com siga.
Ni amb tots els diners de l’Ibex, ni amb totes les mentides d’uns mitjans de comunicació entregats amb cos i ànima a combatre l’independentisme, ni amb totes les campanyes de provocació política que han engegat, han aconseguit reeixir. Avui, més que mai, estan a un pas de la seua dispersió i ho saben.
Francesc Viadel
