El magistrat Carlos Lesmes està molt enfadat. Se li ha posat cara d’almirall de veler amb mal de ventre. El cas és que Felip VI es va absentar l’altre dia de l’acte d’entrega de despatxos dels nous jutges celebrat a Barcelona perquè algú del Gobierno va considerar que era millor que sa magestat se quedés en casa i no toqués més els collons als catalans atesa la propera inhabilitació del president Torra i amb les envistes del tercer any de les hòsties de l’1-O.
Tothom sap, menys els espanyolistes més recalcitrants i els idiotes sense remei, que en tot aquell afer, el Borbó, la va clavar fins als mànec. Tant es sap que, a hores d’ara, el fill del caça elefants no pot anar a Catalunya a menjar-se una botifarra amb seques ni vestit amb una samarreta d’Obrint Pas.
Lesmes, però, no està per a subtileses diplomàtiques, ni per a estratègies polítiques. Ell està per damunt de tot això. I, a més, com que sap que mana molt, no li fa res, si molt convé, fer-li un lleig al rei amb l’excusa de cagar-se a gust en els rojos que es pensen que manen a Madrid. Val a dir, per cert i per si algú no ho sabia, que l’almirall mana tant des que el va ungir el PP d’Aznar, el mateix de la Gürtel, Villarejo, Fernández Díaz, Zoido, Zaplana, Rato, Cospedal, Mato… i la mare que els va parir.
I mana, també, amb la convicció que ho fa en defensa de la sagrada Constitució de 1978 la qual està disposat a predicar allà on faça falta com un sant Vicent Ferrer purificador. Perquè compte, què coi seria dels pobres espanyols sense aquell patracol?. I dels catalans d’ací i d’allà?. I dels bascos?…
Vet ací que avui que don Carlos ha vingut a predicar a uns collidors de taronja que campen en la finca de la Casa del Regal, al terme d’Algemesí, Ribera Alta del Xúquer, a l’hort que va ser propietat de l’insigne poeta monàrquic Teodor Llorente l’espectre del qual encara avui es passeja en calçotets de camal llarg i amb el cap cofat amb una corona de llorers entre palmeres, tarongers, nesprers i ginjolers.
Els homes de la colla torren sardines mentre esperen que s’eixamoren les taronges perquè si les cullen humides de la rosada, es podreixen a les cambres del magatzem on acaben de madurar. El ventijol i el solet de les huit del matí les posaran a punt per agafar de l’arbre. Torren sardines, parlen de dones, juguen a cartes… Molts d’ells son estrangers. Treballen per uns trenta euros al dia. Si plou es queden en casa i no cobren. Quan s’acaba la temporada cap a casa i a ja veurem… Ara, amb això de la pandèmia, els jornalers cauen com a mosques. El mateix drama d’aquest estiu viscut al Segrià. El bitxo, certament, s’acarnissa amb els més desgraciats, amb la mateixa virulència que ho fan els bancs, els executius sense escrúpols, els polítics mediocres, tota la tropa del neoliberalisme o els falsos socialdemòcrates posant cara de no haver matat mai una mosca.
Don Carlos, arriba a l’hort abillat amb una toga lluenta i negra com un escarabat. En una mà duu el retrat del rei caracteritzat de jutge i, en l’altra, un exemplar de la Constitució (hi ha homes, per cert, que no parlen bé el castellà i, de vegades, sense voler i sense haver escoltat mai Valtonyc ni saber que és la CUP, li diuen, quequejant una mica, postitució). I en això, el togat se’n puja sobre un paretó de sèquia i comença el sermó, article per article… tots els espanyols tenen el deure i el dret a treballar, a una remuneració suficient per a satisfer les seues necessitats i les de la seua família… els poders públics promouran les condicions socials, econòmiques i jurídiques de la família… les condicions favorables per al progrés social i econòmic i una distribució de la renda regional i personal més equitativa, en el marc d’una política d’estabilitat econòmica… es reconeix el dret a la salut… tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat… bla, bla, bla, bla, bla, bla…
Els jornalers s’acaben les sardines i escuren la bota de vi barat que ja fa estona que corre de mà en mà. Alguns fan la última xumada. Tothom, cabàs al llom, entra a l’hort. Uns canten, altres xiulen, uns ho fan en silenci, amargament. Un de colp crida a ple pulmó: Visca el rei, visca el vi, visca la mare que l’ha parit!. Don Teodoro Llorente els segueix no fos cas que es deixen una sola taronja penjant en l’arbre. El dia serà tan llarg i dur com tota la història.
Don Carlos, aleshores, sol, es persigna devotament, mira el cel amb fervor religiós, recull estris i ix al camí on l’espera un enorme cotxe oficial de color negre amb les finestres fumades. Després, de camí, fingirà que parla amb el rei… capcinejarà una miqueta mentre somia amb la batalla de Cavite i amb les proeses del general Prim i amb les de Weyler en la Cuba perduda… De vegades, desficiós, s’esmola la punta del bigoti, es mira les punteres de les sabates. De vegades, pensa: Espanya està a bon recapte, sobretot, a bon recapte dels ‘altres’. I guaita… Els líders catalans independentistes en presó i els vertaders patriotes en el carrer, ben absolts de tota culpa, com ha de ser… Europa ja pot cantar missa, en protestant que és el d’ells. Això, és, es diu a sí mateix, una democràcia com cap n’hi ha en el món i ja té raó el molt murri.
La setmana que ve, es lamenta, la té massa atapeïda, entre actes i més actes li caldrà anar a predicar la Consti a la flota de taxistes de l’Estació de Sants, als collidors de caqui de Carlet, a les caixeres d’un Mercadona de Tarragona, a uns quants milers de desnonats, als que protesten perquè encara no han rebut un euro dels ajuts pels estralls de la Covid, als metges de l’atenció primària de Barcelona… Lesmes avisarà, una vegada més: Quan la Constitució resulta colpejada no es pot renunciar a defensar-la.
Francesc Viadel
