L’altre dia un dels patrons de l’invent de Cs, Francesc Carreras, li va dir el nom del porc al seu confrare Carlos Alberto Rivera a compte de la seva embogida aventura per la conquesta de l’extrema dreta. En un article publicat pel molt constitucional El País, Carreras, va recordar-li que si en un moment Cs havia estat fonamental per a enfrontar-se al ‘golpe de Estado de Cataluña’ ara ho havia de ser per a donar estabilitat a Espanya facilitant un govern del PSOE a Madrid. Un executiu que Carreras imagina, de la mà de Cs, continuant aniquilant l’independentisme des d’una estratègia, però, molt més efectiva que no pas la de la guerra de destrucció total que proposen els seus companys nacionalistes de l’extrema dreta. A Rivera, un tipus amb tics autoritaris –falangito és el malnom amb què no pocs dels seus enemics el bategen per a escarnir-lo- de segur que no li va fer gota de gràcia.
Carreras no ha estat, però, l’únic en passar-li la mà per la cara. També s’ha atrevit el molt cínic Valls que en paraules molt mesurades li ha recordat a Rivera que l’extrema dreta és una mala companyia per a continuar com a convidat en el club dels poderosos i que l’independentisme -llegiu també el comunisme o el satanisme- se’l mata amb verí judicial de lenta digestió i amb algun que altre cop d’arts marcials polítiques com la Colauada de l’altre dia. Rivera mai no contesta. Menys a Valls a qui deu veure amb una barreja de pànic i menyspreu espanyol. Va ser la seva dofí, Arrimadas, la que el va defensar fent un al·legat victimista que situava Cs al mateix nivell que el rei espartà Leònides i els seus 300 guerrers contenint a les Termòpiles l’impressionant exèrcit persa.
Però Carlos Alberto no acota ni encara potser que l’amenacin d’endur-se a aferrallar el seu Lexus LS500H, com tothom sap el cotxe del poble que ell ha vingut a salvar. Té la cara tan dura que ha estat capaç de mentir sobre Macron, d’assegurar que el mandatari francès està encantat dels seus pactes amb Vox. El cas és que quan des de l’Elisi s’han negat rotundament, agrament, aquestes alegries impròpies de veritables demòcrates, Carlos Alberto, s’ha limitat a amagar-se en un qualsevol forat.
Carreras, Valls, Macron… tots tenen raó sobre l’estupidització del personatge. Val a dir, que la supèrbia d’aquest tipus malacarós i temible per cruel és meitat imbecil·litat política, meitat orgull ferit de nano malcriat.
L’estratègia de provocació -que el francès d’Horta prefereix rebaixar al terme ‘canutazos’- certament no l’ha dut a res. Arrencar llaços amb el capteniment d’uns talibans enfurismats, anar a tocar els collons a Altsasu on s’ha donat un dels casos de repressió judicial més bestials de l’Espanya del règim del 78 o passar-se el dia amenaçant amb una hecatombe per a Catalunya, no li ha reportat res. Els naranjitos estan on estaven, fent la única cosa que saben fer, cridar, emmerdar, mentir, crispar l’ambient, atiar l’odi…
Fins fa quatre dies, molts socialistes pensaven que Cs era el partit socialdemòcrata modern que substituiria el PSOE caspós de Guerra, González, Rodríguez Ibarra, Bono i altres mòmies. D’altres, que era el partit de centredreta modern que desplaçaria la màfia del PP per constituir una veritable dreta espanyola homologable a l’europea. També n’hi havia els nacionalistes espanyols moderats que potser confiaven en una modernització del relat de la Nació espanyola sense cabres legionàries ni togues de camuflatge militar que deixés sense arguments les reivindicacions perifèriques.
En poc temps també, Rivera, Arrimadas, Girauta i tota la resta de dirigents de Cs han descobert al gran públic que, en realitat, lideren una formació ultranacionalista, ultraliberal, que té com única estratègia arribar al poder encara que això passi per encendre Espanya pels quatre costats.
Les elits que els han pagat la festa, sempre porucs de perdre la inversió, sembla que s’han cansat del màrqueting estúpid de Carlos Alberto i dels seus tripijocs amb tipus que es passegen a cavall amb un revòlver a la cintura disposats a salvar-nos de tots els mals que ens empaiten.
Podríem dir que Carlos Alberto està al principi del final de la seva representació. L’unionisme seriós i els tipus que el financen han engegat un pla de reconversió. Però Carlos Alberto no vol saber-ho. Es creu més fort i important que ells. Pobre, xicot.
Francesc Viadel
