Tinc gran admiració per l’arqueòleg Eudald Carbonell però encara admiro més quan saps mossegar-te la llengua a temps, precisament ara i aquí. Durant l’hora greu que tots estem vivint, amb prou dificultats, per culpa de la pandèmia. Tinc un sincer respecte pels vastos coneixements que, al llarg dels anys, ha descobert, acumulat i disseminat el gran Carbonell, el simpàtic savi del salacot que surt de tant en tant per la televisió, pel guia de la cova d’Atapuerca, per l’investigador incansable i perspicaç. I és precisament per aquest motiu que em deixa admirat el fenomen que aquí denuncio ara. Que alguns savis acaben, cap al final de la seva fecunda vida acadèmica, sabent-ne tant i tant de la seva especialitat que arriben fins i tot a oblidar-se de tota la resta, fins a perdre completament el món de vista. Arribant fins al foment de l’alarmisme més frívol, del catastrofisme més injustificat. No, no es pot acceptar que una persona amb la cultura del doctor Carbonell contribueixi, per pur exhibicionisme, a la superstició de la por i a l’obscurantisme apocalíptic més descordat. L’opinió pública es troba avui en una posició feble que reclama mesura i respecte. Mesura, coneixements ben fonamentats i, si pot ser, alguna cosa més que l’enfadosa, mecànica, repetició dels vells arguments de Girolamo Savonarola durant l’epidèmia de sífilis que va arrossegar Florència al pànic col·lectiu i a la instauració d’una república teocràtica l’any 1494. Ja hem viscut altres pandèmies i altres anuncis de la fi del món. Ja vam viure la plantada de les famoses fogueres de les vanitats on, per combatre la corrupció i la sodomia, s’hi van sacrificar tantes obres mestres de l’art italià i el que és més important: es va aplaudir la pèrdua de la llibertat, es va escampar la por a parlar, a pensar, a ser, sense el permís de la majoria. Vigilem amb els apocalíptics de la mateixa manera que desconfiem dels integrats en el sistema, com suggeria Umberto Eco.
Una cosa era fer-se el progre i el revolucionari per épater i lligar a les festes —sobretot abans de la caiguda del Mur— i una altra de molt diferent reclamar avui la instauració del comunisme aprofitant l’avinentesa del virus coronat. És una imprudència que el professor Carbonell reclami en unes declaracions d’ahir a La Voz de Galicia que “s’ha d’aturar en sec la globalització”, o el que és el mateix, l’activitat econòmica tal i com la coneixem avui sense dir-nos si ell ens convidarà després a sopar. Als desafavorits de les faveles de Rio de Janeiro, als als venedors ambulants de Marràqueix ¿com els podem confinar si s’estimen més morir de coronavirus que no pas de gana, si és que viuen en la precarietat i acompanyats diàriament de la mort? Quins sermons edificants els podem adreçar sense que se’ns caigui, a tots plegats, la cara de vergonya? Naturalment que per a la millora de la nostra espècie, la tecnologia i la biotecnologia haurien de ser socialitzades, i que l’energia del planeta hauria de ser millor distribuïda. Però el que és segur és que idees tan humanitàries i benèfiques no vindran de la mà de cap partit polític ni de cap assemblea d’experts. Des de l’aparició de l’ésser humà sobre la capa de la Terra només l’activitat econòmica ha estat capaç de generar canvis substancials que ens han permès evolucionar com a humans. L’única dinàmica de la història és el poder, i els seus amics, els diners. I no les idees. Només el sorprenent consens que genera el comerç ens ha fet arribar a la xifra de més de 7.675 milions de persones. Una xifra alhora monstruosa, opulent i desconcertant.
Diu el professor Carbonell que “si no es fa res, vindrà la propera pandèmia i provocarà un col·lapse de la nostra espècie. (…) Es veu que és un sistema que no funciona. Per tant o ara mateix agafem les regnes de la nostra evolució o l’evolució seguirà com sempre, ens morirem desenes de milions de persones”. Ho diu i fa gràcia. Com si mai la humanitat hagués tingut un sistema que realment funcionés. Com si els humans no haguéssim arribat a les més grans conquestes, d’internet a Picasso passant pels trasplantaments de cor, dins d’un món que no funcionava, que mai no ha anat bé ni ens ha satisfet. No sé on hi veu la novetat però jo no vull estar satisfet del món que m’envolta. Carbonell es queixa com si mai, en la història, els recursos i els coneixements haguessin estat ben distribuïts, com si l’ésser humà avui fos realment capaç de donar contingut a una idea tan pomposa i vaporosa com això d’ “agafar les regnes de la nostra evolució”. Com si tot fos tan fàcil d’arreglar com una reunió de departament o unes oposicions a càtedra. Tothom recicla ara la brossa perquè és una mesura concreta però sobretot perquè és eficaç i no un simple brindis al sol. Perquè la intel·ligència humana és en realitat, diverses intel·ligències, no sempre ben distribuïdes ni equilibrades dins d’un mateix ésser humà.
Som capaços del millor i del pitjor. Crec que Walter Benjamin deia allò que “civilització i barbàrie són dues cares de la mateixa moneda”. De manera que si entens això pots entendre que els nazis, tan cultes i tan llestos, —precisament perquè eren tan cultes i llestos— van perseguir el pobre Benjamin, per dur-lo al camp de concentració i exterminar-lo. De vegades expressem opinions com si només la racionalitat expliqués satisfactòriament què som, qui som i on anem. Cada vegada que la societat humana passa, com ara, un mal moment sempre hi ha savis que pretenen tenir la miraculosa solució de tot. I sembla que avui el professor Carbonell miri les noves generacions de dalt abaix, des del pedestal dels seu enorme i merescut prestigi. Fent allò que Milan Kundera va definir, preocupat, a La lentitud. Confonent l’esperit crític amb la fatiga de l’esperit. Tots tenim dret a estar molt cansats, a fer-nos grans en el millor dels casos, però no a anunciar l’apocalipsi només perquè Bernie Sanders ha abandonat la cursa electoral. L’apocalipsi encara no, l’apocalipsi segur que no. Una veïneta de la meva escala, per posar un exemple, fa dies que es mira el noi guitarrista d’una de les finestres de l’altra banda de la placeta aquí on sóc. Jo diria que ja han quedat per quan ens desconfinin a tots. Fan molta ràbia, és veritat, però amb el bon temps jo em quedaré escrivint articles i ells aniran a banyar-se al riu.
