Caos intern a JxCat, futur incert pels municipis

Fa menys de tres anys el PDECAT, una de les forces que va crear Junts per Catalunya, se n’escindia, de forma que totes dues sigles es presentaven a les eleccions catalanes per separat. Uns mesos després, el recent nomenat secretari segon de la mesa del Parlament per JxCat, Jaume Alonso-Cuevillas, dimitia després de fer unes declaracions que anaven contra el discurs (no dic la pràctica) en matèria anti-repressiva de la presidenciable del seu partit, Laura Borràs. Fa un any, queia el secretari general del partit en un context de fortes pugnes internes. I encara al cap d’uns mesos, el partit decidia abandonar el govern després d’un referèndum en que un 40% dels seus participants i l’àmplia majoria dels consellers de JxCat es van manifestar partidaris de continuar-hi. Per la mateixa època, la presidenta de la comissió de garanties de JxCat denunciava pressions per part de Borràs, convertida ja en presidenta del partit, per tal que rebaixés el seu informe sobre l’incident en que el vicepresident de la formació va esbroncar i intimidar una periodista.

Això és només un recompte parcial de totes les batalles campals que l’espai post-convergent ha viscut a plena llum del dia en els darrers tres anys. Quan en el passat altres partits s’han trobat en situacions similars, els mitjans catalans n’han fet una part prominent de les seves anàlisis d’actualitat. Hores i hores de tertúlies al respecte; entrevistes gairebé monotemàtiques; editorials centrades en el tema; i reportatges en profunditat sobre “galàxies” internes. Amb la implosió de l’espai post-convergent plana, en canvi, un silenci molt espès al gruix dels diaris, ràdios i televisions del país. De tant en tant apareixen titulars sobre tal o qual batalla interna a JxCat (quan és tan pública que no queda més remei), però poca gent s’atreveix a fer preguntes ni anàlisis sobre la seva guerra interna. Un silenci que fa olor a por reverencial.

I no obstant, l’elefant segueix a l’habitació. N’hem tingut més mostres durant aquest parell de mesos de pre-campanya per a les eleccions municipals: una eurodiputada de JxCat explicava que no votaria el candidat de JxCat a l’alcaldia de Barcelona; una vicepresidenta de JxCat criticava obertament la candidatura de JxCat a la capital; la presidenta de JxCat rebia a Manresa un homenatge on no van assistir ni la direcció nacional ni la candidatura local del partit; la presidenta de la comissió de garanties demanava la dimissió de Borràs; i l’alcaldable de JxCat a Barcelona apuntava en la mateixa línia. Dit d’una altra manera: tot indica que Junts per Catalunya tornarà a saltar pels aires passades les eleccions municipals. La qual cosa és tant com dir que, a dia d’avui, no se sap molt bé en què resultaran els vots que aquest partit rebi.

És altament probable, per exemple, que en uns mesos ens trobem consistoris on el que havia de ser el grup municipal de Junts per Catalunya aparegui fragmentat en dos o tres grups diferents (com ja va passar al Congrés espanyol). El caos intern a Junts per Catalunya s’estendria, així, a les institucions municipals i supramunicipals on aquest partit obtingui representació. I això tindria efectes en cadena: formar governs locals, aprovar pressupostos o tirar endavant polítiques públiques en matèries com ara urbanisme, habitatge, seguretat o llengua (sí, els ajuntaments també hi tenen un paper) esdevindrà més difícil com més pes mantingui a cada municipi un partit en plena guerra civil.

Junts per Catalunya ja no és el que havia estat Convergència i Unió. Segueix gaudint de combustible per crear desordre, però és una ombra minvant pel que fa a la capacitat per imposar un ordre determinat a la marxa dels fets. Una situació que s’accentuarà més com més s’enquisti el seu propi desordre intern. I atès que en política el buit no existeix, això significa que a Catalunya els dos únics partits que seran capaços d’imprimir un o altre ordre a la realitat del país seran, cada cop més, ERC o el PSC, amb el caos intern a JxCat jugant a favor (per activa o per passiva) dels socialistes.

No hi ha jugada mestra a nivell tàctic que resolgui el problema de fons, a nivell estratègic, que explica el desordre intern a Junts per Catalunya: les grans dificultats per definir un projecte, una organització i un lideratge sòlid sobre el que, ara mateix, és un magma dèbilment unit per unes nostàlgies i unes pors més o menys compartides pels seus integrants. La negativa a abordar aquest problema, pel risc (certament real) que aquest magma torni a trencar-se i esclatar és, paradoxalment, el que fa que cada cop estigui menys unit. Per això les pors compartides pels membres de JxCat han anat deixant pas a les pors *entre* ells. Com en tants altres aspectes de la vida, esquivar un problema complicat només porta a que el problema s’enquisti i empitjori.