Jo sí que vull canviar Espanya. Però no vull canviar Espanya per quedar-m’hi, ni pens que calgui canviar-la per assolir la independència. Simplement estic constatant una obvietat: la independència de Catalunya suposa un canvi radical també per a l’Estat espanyol. Suposa ni més ni menys que canviar les seues fronteres internacionalment reconegudes.
L’independentisme més compromès fa temps que desconfia, amb raó, de qualsevol proposta o discurs que vagi encaminat a canviar o reformar Espanya. És una desconfiança que té dos fonaments: primer la juxtaposició que fan alguns entre l’independentisme i el republicanisme espanyol; i segon l’evidència que una part minoritària de catalans renunciaria a la independència si pogués viure en una Espanya plurinacional.
El problema és que a vegades es confon el discurs de la confrontació amb el reformisme. La tesi de la confrontació és que per tal de culminar la independència de Catalunya és necessari (o si més no útil) erosionar el règim del 78 i la seua imatge exterior. En d’altres paraules, es tracta d’assumir que per tal d’alliberar-nos hem de maximitzar la nostra força a l’hora que afeblim i esquerdam l’Estat.
Moltes vegades la confrontació democràtica passa per fer política a Madrid, a les institucions espanyoles. En d’altres ocasions consisteix a denunciar les deficiències del sistema polític i econòmic hereu del cop militar del 18 de juliol del 36 . I fins i tot pot anar complementada amb estratègies per visualitzar la impossibilitat crònica de reformar Espanya en sentit plurinacional.
També la causa justa que avala l’exercici del dret d’autodeterminació per part del poble català es construeix amb la deslegitimació de l’Estat espanyol. Això significa demostrar que és una estructura política que exerceix la sobirania sobre el territori de Catalunya en contra de la voluntat majoritària dels ciutadans. És a dir, posar de manifest que som part d’un Estat que ens governa sense el nostre consentiment.
En un món conservador, tenir una causa justa per a la independència és molt útil per aconseguir suports internacionals. Bàsicament perquè reconèixer la independència de Catalunya comporta simultàniament deixar de reconèixer les fronteres actuals de l’Estat espanyol. I aconseguir això serà sempre més factible i/o menys costós en la mesura que s’erosioni la posició d’Espanya en l’esfera internacional.
En aquest context, he de reconèixer que a vegades em resulta desconcertant el discurs independentista segons el qual hem de deixar de mirar cap a Espanya per anar a la nostra. Que ens ha de ser indiferent què passi amb Espanya o què vulguin fer els espanyols amb el seu règim polític. En definitiva, que aconseguir la independència només depèn de nosaltres i la resta són distraccions.
Em resulta desconcertant perquè aconseguir la independència no és una partida de solitari, sinó que els nostres adversaris també juguen. No hi haurà independència sense confrontació. Seria absurd dir que les nostres possibilitats de guanyar no depenen de quines cartes pot jugar l’Estat. Com si un davanter no s’hagués d’esforçar per driblar la defensa, o un país intentàs envair-ne un altre sense importar-li on té les posicions militars de frontera.
Siguem clars: canviar les fronteres internacionalment reconegudes d’un estat requereix, com a mínim, neutralitzar el seu poder i afeblir-lo davant els seus aliats. Això es pot aconseguir de moltes maneres, però cap d’elles passa per ignorar-lo totalment i fer política com si no existís. Una cosa és no perdre el temps volent canviar Espanya i una altra molt diferent és pensar que la confrontació amb l’Estat és perdre el temps.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
