A finals d’aquest juliol, la Fiscalia Anticorrupció va demanar que s’investigués l’expresident valencià, Francisco Camps, per entendre que havia mentit a cor que vols com a testimoni en relació a les suposades adjudicacions irregulars a la trama Gürtel amb motiu de la visita de Benet XVI a València, l’estiu de 2006.
Recorde perfectament aquella visita en què les institucions valencianes, governades pel PP, es varen deixar literalment la pell. La ciutat de València, governada amb puny de ferro per Rita Barberà des del més profund del seu particular armari, va tornar als temps del XXXV Congreso Ecuarístico Internacional quan els bisbes i arquebisbes passejaven Franco sota pal·li. Es va donar l’ordre d’amagar les revistes pornogràfiques de tots els quioscs, la ciutat es va omplir de banderoles vaticanes com si l’haguera ocupat la Guàrdia Suïssa mateixa i la televisió valenciana no en va parlar de cap altra cosa fins i tot quan, poques hores abans de l’arribada del papa, es produïa el tràgic accident de metro de l’estació de Jesús. Un accident dels més greus dels ocorreguts al món fins aleshores i que es va saldar amb 43 morts i 47 ferits. Una tragèdia que s’hauria pogut evitar d’haver-se fet les inversions necessàries en compte de balafiar els diners en absurds esdeveniments i projectes que van acabar per arruïnar la hisenda pública valenciana.
Els poders públics, fins i tot el mateix Tribunal Superior de Justícia regional, van abandonar tota neutralitat i es van entregar amb cos i ànima a una visita que, a la última, va fer de cortina de fum per a que un grapat de xoriços s’enriquiren a costa dels diners de tots els valencians. Aquell acte fastuós va ser també l’excusa per una campanya de propaganda política rància a favor del conservadorisme que representava el PP i que, ves per on, va aconseguir l’efecte contrari provocant la mobilització dels sectors més crítics amb la jerarquia eclesiàstica.
Sense la intervenció de l’aleshores president de la Generalitat Francisco Camps i de les maniobres del desaparegut Juan Cotino, aquella visita mai no hauria estat possible en els termes en què es va produir. Tampoc hauria estat possible la monumental estafa que va representar la celebració de la competició de la Formula 1 a la ciutat. Un esdeveniment esportiu que Camps va prometre que no costaria un cèntim a la Generalitat que acabarà soltant, finalment, més de 60 milions d’euros. Camps, Barberà i tota aquella colla de polítics provincians somiaven en què València, per art de màgia, es convertís en una ciutat monaguesca o en la Califòrnia espanyola amb els seus resorts de luxe i restaurants per a pallussos.
Camps s’ha defensat de totes i cadascuna de les acusacions que se li han fet amb grans estirabots i paraules grosses. Sense tallar-se un pèl ha denunciat ser víctima d’una conspiració comunista que riu-te’n tu de la que va acabar amb Kennedy en Dallas.
El personatge té més cara que esquena i lluny de reconèixer ni la més mínima errada en la seua gestió, té els sants collons de reivindicar-se com una mena de Jaume I ressuscitat davant d’una premsa atònita que li balla l’aigua per pur sentit de l’espectacle.
Per si encara no fora poc, i malgrat que les Corts Valencianes li van demanar ja fa temps que hi renunciés, Camps gaudeix de tots els privilegis dels expresidents regulats per una llei impulsada pel convicte Eduardo Zaplana. Això es tradueix en què es passeja en cotxe oficial i que entre el seu sou al Consell Jurídic Consultiu -78.646,04 euros bruts anuals- i el de la seua cohort d’assistents, cada any costa a les butxaques dels soferts ciutadans més de 140.000 euros.
No té cap sentit, que algú com ell, responsable en part de la ruïna del país per causa de la seua gestió maldestra i megalòmana, imputat en diverses causes, continue a sou de les arques públiques. Malauradament, la llei només permetria que se li retiraren els seus privilegis en cas d’una sentència que l’inhabilités per a un càrrec públic. Ni el PP ni el PSOE han volgut fins ara endurir les condicions per a gaudir d’aquesta canongia la intenció de la qual és legitima, dignificar la institució. Però com pot dignificar cap institució un personatge com aquest?.
Com siga, Camps continua cobrant i predicant. Fa quatre dies com qui diu, un dels més ínclits ‘escrividors’ de la premsa reaccionària el va entrevistar a major glòria del pensament buit. Camps defensava la malignitat demoníaca de Podemos i la legitimitat constitucional de Vox, negava la corrupció en el PP, li feia el vudú a Zapatero, s’enyorava de la Florència dels Medici i, horror!, assegurava que si el seu partit li ho demanava, ell, tornaria.
Per sort per als valencians, fins i tot per als que voten al PP, Camps té més oportunitats de rebre tractament psiquiàtric que de tornar a encapçalar mai cap llista d’un partit al País Valencià. La qüestió és quant de temps més aconseguirà escapolir-se de la ‘conspiració’ judicial de la que diu que és víctima i si mentre tant ha de durar aquesta broma dels seus privilegis ateses les seues circumstàncies. Una broma que a Catalunya, per cert, també ens l’hauríem de fer mirar.
Francesc Viadel
