En el seu combat contra la independència de Catalunya, el Regne d’Espanya continua rodolant cap avall i marxa enrere, de manera inexorable. Sèrbia o el Regne Unit. Fa ja un grapat d’anys, vàrem obligar el Règim del 78 a optar entre una solució democràtica o autoritària a la realitat de la configuració a casa nostra d’una majoria política partidària de la independència de Catalunya. I està prou clar què han triat. Trencant totes les costures d’un estat democràtic, Espanya ha decidit posar tots els mitjans, lícits i il·lícits, per preservar la submissió de Catalunya al projecte històric castellà, encara que això comporti situar-se netament fora de la democràcia. Una vegada triat el camí, no hi ha marxa enrere. O, més ben dit, tot el que hi ha per davant és anar més i més marxa enrere. Atès que la majoria política independentista a Catalunya, encara que suaument, com qui diu lliscant, no deixarà de créixer (tal i com demostren totes les enquestes, amb l’ùnica excepció de les d’en Marhuenda), les contra-mesures del Feixisme Constitucional del 78 (FC78) hauran de ser cada dia més i més autoritàries. Més majoria independentista, més repressió, en un bucle de sofriment tot nostre, però que ja veurem per a qui acaba resultant més insostenible allargat en el temps.
En aquesta espiral de degradació de l’Estat espanyol, farcit de corrupció en favor de les elits, d’utilització embrutidora de tots els mitjans per combatre els adversaris polítics i de limitació de tots els drets polítics de la dissidència, la irrupció de l’extrema dreta en el seu habitat natural, en el seu espai de confort, era només qüestió de temps. De fer això en són els amos. Després d’aconseguir ser la força més votada a Catalunya, ara ha irrmput amb gran empenta a Andalusia i amenaça de fer-ho també a les properes eleccions espanyoles. El FC78 s’alimenta de la claudicació continua de l’esquerra espanyola. I en aquesta marxa enrere sense aturador, arribats a les acaballes del franquisme amb la vulneració de tota mena de drets, segons sembla, ara ens comencem a endinsar en plena autarquia. Anem de dret als anys del racionament i l’aïllacionisme. El “Partido Popular” i “Ciudadanos” han decidit ocupar el poder, primer a Andalusia i després a Espanya, recolzats en l’extrema dreta bescantada unànimement a tota l’Europa democràtica. Es prepara, doncs, un progressiu allunyament de la Unió Europea.
Horroritzats per la perspectiva, “In extremis”, alguns opinadors de relleu a la metròpoli havien abonat un pacte a tres per evitar caure en les grapes de Vox: suport de la dreta a Susana Díaz com a llista més votada, a canvi que el PSOE acceptés una aplicació immediata del 155 a Catalunya sense data de caducitat. Solució patriòtica a canvi de no tacar-se les mans. La dreta espanyola, però, ha decidit que no, que serà l’única del continent que pactarà amb el feixisme pur per governar les institucions. Una posició que el PP no podrà vendre de cap manera al Grup Popular europeu, ni Ciudadanos als seus enganyats homòlegs liberals al continent. De fet, no és res de nou: pioritzar el control del poder per l'”statu quo”, pel FC78 a Espanya, encara que suposi l’allunyament d’Europa és una constant en la història ibèrica. El Regne borbònic es prepara per trencar amarres en un viatge cap a l’enfonsament, que el futur no acatament de les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans a favor dels presos polítics catalans no farà sinó refermar. Espanya es dirigeix a marxes forçades cap a l’autarquia. Només ens falta saber què n’opinen al respecte els tenidors europeus del seu massiu deute públic.
