Si d’alguna cosa estem avesats els catalans és de saber fer bullir l’olla. Exemples en tenim i molts durant els darrers segles de relacions amb els castellans.
Però fa temps que ha traspassat les parets de casa nostre aquesta nova dèria autonomista. Es la tragicomèdia de la política catalana, de la resignació i de la derrota que s’ha instal·lat a Palau des fa molts mesos. Aquest sainet permanent, sense desenllaç final, que sembla, que qui l’hagi escrit, no ha pensat mai en posar-li un final a la alçada del nostre poble.
Que als independentistes ens agrada: “fer bullí l’olla”, ho escoltem sovint. A diferència del saber popular, ens empenyem a fer-ho a destemps i amb els ànims exaltats, mentrestant, no arribem mai a bon port. Cada partit imposa la seva recepta i, el què és més tràgic, aquesta imposició de criteris, mai no agrada ningú, esfumant-se així, la possibilitat de conquerir quelcom més important que l’autonomisme conformat i dels guanys de butxaca. No vull sentir aquella dita que diu: “ A Forès, l’olla bull i no hi res”.
I així: “Qui dia passa, any empeny”, la vida va passant i els catalans veiem de forma recurrent com passen les oportunitats d’escriure un millor final.
Aquesta forma de fer, tan característica, tan nostra, la podríem resumir amb un: “Val més fer tard que no arribar mai”. Tant de bo. Una part de l’independentisme està disposat a engrandir l’olla amb tota mena de ideologies, passin, passin… que omplirem el pati de butaques.
Mentrestant l’olla té grans fuites i la sessió, no s’omple, ni comença la funció. A l’altre cantó de Palau s’escolta: “El capellà de Sant Feliu toca la missa però no la diu”. Recordant-nos allò de: “La campana no va a missa però a tots avisa“. Significatiu, no?
Amb aquesta peça al teler, caldrà tenir molta traça no sigui que: “Arribem a l’ermita i no veiem el Sant”, que diuen alguns creients. També queda bé aquí el tant recurrent: “Hi ha més dies que llonganisses” i, per tant, potser no hem de tenir tanta pressa i mirar de posar més carn a l’olla -permeteu-me aquesta comparació-, tot i que hem de ser conscients de la manca d’afinitat d’alguns dels ingredients escollits i, potser el resultat no és el més desitjat.
I així ens va, que uns no seuen, ni som tres. Ja que a taula no s’hi troben aquells socis del Govern i per qüestió del posat, podem ben bé acreditar el que volen tots alhora, que és: “Ser corda i poal”.
Al dos costats de Palau, n’hi ha intrigues a diari, uns es posen de costat i altres fan ben gran comèdia, queda clar que no hi ha avanços, ni procés, que tot es diu xerrameca. Desqualificacions a diari, quan la cosa s’embolica queda ben bé aquella dita de: “Bona teca i bona cara a ningú no desagrada”, de ben segur que més d’un aquesta frase hi dedica: “Berenar i dejuni no van mai junts” i no cal ser massa astut per jugar a: “Llançar la pedra i amagar la mà”.
Però en tot cas us diem: “Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”. Hores d’ara les picabaralles acaben amb la lleialtat i amb totes les confiances, que ja se sap que: “Dues faldetes a una llar, se solen barallar“. Esperem no sigui bona, però també té el seu encaix: “Dos cunyats en pau i junts no hi poden ser més que difunts”. Ja fem tard companys de lluita, tot això es clarifica en una punyent nova dita: “Mosca picant, tempesta endavant”.
Hi ha un tercer també en discòrdia, no m’oblido. Aquests joves -o no tant practiquen aquella sort: “D’embolicar bé la troca” i, en no acabar res de res. Aquí també sona amb prou força: “L’embolica què fa fort”. Sorprenen els seus empats, quan el cul volen tapar. Amb ells mai no l’encertes, no acontenten a ningú i amb la seva companyia t’acostumes que: “ A cada bugada es perd un llençol”. Alguns diuen que son necis i d’altres que necessaris, de tot plegat només treus que: “Aigua freda i pa calent, fan que el ventre se’n ressent”. També practiquen allò tant recurrent de: “Una de freda i una de calenta”, que mai no porta enlloc, és clar. Mentrestant van: “Marejant la perdiu” i fan bona aquella dita de: “Amb vent de gregal, ni peix ni pardal…”
Així doncs, vaig acabant per no semblar molt pesat. Quedi clar que a tots i totes us necessitem més que mai, si cal farem bullir més l’olla, però que quedi molt clar que ens disposem a acabar i a escriure un bon final per fer bona, aquella dita que: “Panses, nous i figues, són sempre bones amigues”.
Àngel Ruiz i Díez
