Amb l’inici de l’any, Jair Bolsonaro ja és president del Brasil. Ha estat sempre, el Brasil, un d’aquells països als quals mirem per sobre de l’espatlla. Un espai ple de selves, ple de gent que balla, que recordem quan ve Carnaval, que envegem quan voldríem passar uns dies espatarrats a les platges de Rio, o quan recordem cada vegada que un nou jugador de futbol es converteix en futbolista després de deixar la favela. I d’això no en sortim, lamentablement.
Brasil, però, és la primera economía de Llatinoamèrica, i la segona de tot el continent americà, després dels Estats Units i la entre la sisena i vuitena de tot el món, segons la referencia que es prengui. Dades del 2018 del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial, que també situen el Brasil, en els propers vint anys, en el Top 5 d’economies del món, i Sao Paulo com la sisena ciutat més rica del planeta. Mentrestant, anem repetint el mantra que Brasil forma part de les economies emergents, quan fa molt de temps que ja ens han passat la mà per la cara. I tot i això, malgrat les greus desigualtats del país i la crisi econòmica dels darrers cinc anys.
Jair Bolsonaro és, a partir d’aquest gener, un dels personatges més poderosos del món, que governa sobre 200 milions d’habitants. Les seves polítiques, abastament comentades en tots els mitjans de comunicació, espanten. El Brasil first que ja va posar de moda Trump arriba amb una filosofía ultraneocon, sostinguda en missatges fàcils i radicals que acullen a una població desarrelada, farta de promeses de l’esquerra que no ha sabut fer arribar el creixement econòmic del país a aquelles clases més desfavorides. Amb el Brasil first Bolsonaro arriba a aquelles classes mitges on el missatge de Lula da Silva i Dilma Rousseff no va cuallar. No hi varen ajudar els casos de corrupció que han esquitxat el darrer president, Michel Temer, amb quotes de popularitat de només el 5% i un creixent malestar general. Arriba també a aquells depauperats que han patit la crisi econòmica que inicià el 2014, després d’una llarga trajectòria de millora econòmica (2001-2012) que va aconseguir eliminar la pobresa extrema en un 75% del país. El Brasil first de Bolsonaro arriba també als pobres extrems, que no tenen res més a perdre, i que cremen els seus cartutxos, esperant que amb els missatges proteccionistes de Bolsonaro es resolgui allò que no van resoldre les esquerres. Les darreres xifres parlen de més de 55 milions de pobres al país.
L’homofòbia, el masclisme, la presencia militar al govern, els missatges depredadors del Bolsonaro més radical, no semblen preocupar gaire a una societat que veu possibilitats de recuperar pistonada econòmica amb les seves polítiques. De moment, Brasil primer. I Déu primer. Un Déu que no se si será gaire present en les polítiques de conservació del medi ambient, per exemple. Ja l’any passat 350mil hectàrees varen deixar de ser considerades com a Floresta Nacional (la máxima protecció). Què ens espera amb Bolsonaro? Global Witness va informar que el Brasil és el país més perillós del món on exercir l’activisme mediambiental. El 2016, de 200 assassinats arreu del planeta, 46 varen ser d’activistes pel medi ambient al Brasil. Algú dubte que sota el govern de Bolsonaro n’hi haurà menys?
En el cas de la diversitat, Bolsonaro sembla que tampoc serà gaire obert. Conec diversos casos de nois i noies homosexuals del Brasil que han demanat ja la possibilitat de venir a Barcelona, explorant el cas d’una acollida política. Es tracta d’un problema greu i una inquietud generalitzada entre la comunitat lgtb. No són els únics.
Respecte al Déu tan aclamat per Bolsonaro i la diversitat… un dia el Bisbe Casaldàliga, desde la terra vermella del Matogrosso em digué per al pròleg d’un llibre: “El Déu de tots els noms i de totes les persones concretes té a les seves mans i al seu cor totes les vides humanes. I no hi ha condició humana que no pugui viure plenament la comunió amb aquest Déu que és Vida i és Amor”. Potser que el nou president prengui consciencia, i nota, d’aquestes paraules que tan poc el satisfaran
Albert Torras.
