Només un jacobí impenitent, un nacionalista recalcitrant amb vocació de dominic autoritari com Josep Borrell s’atreviria a boicotejar un congrés d’història per raons eminentment ideològiques.
Això mateix és el que ha fet el ministre retirant l’ajut que havia compromès a través de l’Instituto Cervantes i l’oficina cultural de l’ambaixada d’Espanya a Londres, al congrés Iberian (In)tolerance. Minorities, cultural exchanges and social exclusion in the Middle Ages and Early Modern Era, organitzat pel King’s College. Es veu que a can Borrell es pensaven que la reunió dels historiadors anava a ser una mena d’aquelarre on celebrar la Llegenda Negra espanyola per a major glòria dels pèrfids països protestants que duen segles fent la guitza a la catòlica Espanya.
La cosa sembla tan ridícula com manicomial. En l’arravatament de Borrell té molt a veure el revisionisme patriòtic posat en circulació per María Elvira Roca Barea autora del bestseller d’història fantàstica, Imperiofobia y leyenda negra. Roma, Rusia, Estyados Unidos y el Imperio espanyol (Siruela, 2016). Borrell és un admirador confés de Roca Barea i comparteix, doncs, els seus punts de vista historiogràfics molt en la línia del joseantonià ‘por el Imperio hacia Dios’. El cas és que Per a Roca Barea la imperiofòbia és una mena de prejudici racista cap amunt, idèntic al racisme cap avall mentre que la ‘llegenda negra’ de Espanya és, “la mayor alucinación colectiva de Ocidente”.
Entre d’altres desvaris, l’autora que tant li agrada a Borrell, frivolitza, minimitza l’extermini de la població indígena per part dels conqueridors espanyols. Un extermini que admet remugant i que hauria estat exagerat pels malvats anglesos. Altrament, com no podia ser d’una altra manera, Roca Barea vincula les decisions de la justícia europea pel que fa als exiliats catalans en el context d’una hispanofòbia constitutiva dels països protestants la qual està, a més, en l’origen de la llegenda negra. Alemanys, belgues, anglesos… semblen tan decidits com el separatisme català a trencar Espanya. Fet i fet, duen segles intentant-ho.
Aquest sopar d’a duro a major glòria del passat gloriós d’Espanya i del seu honor, té entusiasmat Borrell, Rivera, Casado i tota la fauna d’ultraespanyols ja consabuda. Un a fauna, per cert, que de tant en tant es permet el temps desmuntant amb vehemència els mites del nacionalisme català o justificant el cop d’Estat del 36 davant de l’amenaça del marxisme internacional i la disgregació territorial.
Fins ara defensar aquesta mena de neocolonialisme només era un element més de l’embogit circ ideològic de l’espanyolisme però amb el boicot al congrés del King’s la qüestió ha adquirit una dimensió inquietant. Potser Sánchez no s’atreviria mai a prohibir per llei parlar mal de l’imperi espanyol però de Casado o de Rivera no m’estranyaria gens.
És el que ha passat en la molt reaccionària Polònia i la visió de la dreta nacionalista en el poder sobre quina va ser la relació dels polonesos amb els camps d’extermini nazis. Aquest any el senat d’aquell país ha aprovat una llei que castiga amb tres anys de presó qui usi l’expressió ‘camps de concentració polonesos’ per a referir-se als camps d’extermini nazi instal·lats durant la segona guerra mundial en aquell país. També s’ha tipificat penalment les acusacions contra Polònia de complicitat amb els crims dels nazis. La llei és una autèntica bogeria, un insult a la intel·ligència i un monument a la falsificació de la veritat. Tot només per motius d’estricte patriotisme, d’honor.
Tot aquest assumpte de la imperiofòbia, del boicot de Borell al congrés del King’s, resulta tan vergonyós com preocupant. Madrid deuria prendre nota de fins a quin punt l’Estat està fent un viatge sense atur cap al seu passat més sinistre mentre intenta alhora sense massa resultats combatre el franquisme institucional en un clima de reviscolament de l’extrema dreta. Borell forma part d’una Espanya sentimental que va en el sentit contrari del futur. Com sigui, Sánchez, lluny de marginar un ministre tan reaccionari sembla estar entusiasmat amb les seves sortides de to i la seva política carpetovetònica. És com si estigués pagant per avançat algun favor a la confraria del PP posant al capdavant del ministeri d’Exteriors a un dels seus. Res de nou. El PSOE ha fet sempre el mateix, una de cal i una de sorra.
En fi, esperem que les teories de Roca Barea mai no arriben a tenir categoria de llei perquè aviat veuríem castigar penalment els que s’atrevissin a parlar de la repressió del franquisme o a negar les virtuts civils de Franco.
Francesc Viadel
