Quan ens preguntem com serà la societat després de la pandèmia del coronavirus, tot sovint parlem de temes que, en el fons, son anecdòtics: Passaports immunològics, mascaretes, distanciament, teletreball….. Però no caiem en què el que pot estar passant és en realitat un canvi de paradigma dels mecanismes de poder i la seva forma de manifestar-se. Un potencial i veritable canvi social profund.
La realitat és que estem renunciant a graus de llibertats essencials, cada vegada majors, en nom de la seguretat, com ja vàrem començar a fer a partir de la caiguda de les Torres Bessones de Nova York l’any 2001.
El sociòleg alemany Ulrich Beck descriu allò que anomena la «La societat del risc» en la qual «els riscos socials, polítics, econòmics i industrials tendeixen cada cop més a escapar a les institucions de control i protecció de la societat industrial». La societat actual comporta gravíssims riscos implícits en la seva pròpia naturalesa, que impliquen danys sistèmics i, tot sovint, irreversibles. El fet que el risc/dany estigui en la dinàmica de la mateixa societat fa que es perdi la confiança en tots aquells mecanismes tradicionals de fer front als riscos (administracions, partits, sindicats). La inseguretat domina. L’individualisme és la ideologia prevalent i les solucions no son polítiques ni socials, sinó tècniques i científiques. Tot s’hi val per combatre els riscos i les seves conseqüències. La por domina.
Com es gestiona això des del poder?
En el canvi de l’Ancien Regime a la societat capitalista les noves classes dominants s’adonen que la repressió dura, violenta i directa per part de l’Estat no pot ser la principal eina per exercir el seu poder. La repressió pura i dura és escassament efectiva i eficient. Molts fets i moltes conductes s’escapaven. Com deia Foucault, “les malles de les xarxes del poder eren massa amples”. Era necessari construir un aparell de domini destinat a reproduir les condicions que permetessin la continuïtat de la dominació de la burgesia enfront del proletariat. Calia teixir una sèrie de relacions, una xarxa més espessa. Era imprescindible aconseguir que la classe explotada arribés a considerar que aquesta situació de domini no tan sols era acceptable, sinó, fins i tot, positiva per a ells mateixos. En paraules del mateix Foucault, “allò que fa que el poder s’accepti és que no pesa tan sols com una força negativa, sinó que produeix coses, dóna plaer. Cal considerar-ho més com una xarxa productiva que travessa tot el cos social, que no com una instància negativa sense cap altre objectiu que el de reprimir”. I sorgeix allò que se’n diu el biopoder i la biopolítica en considerar el cos de les persones i la seva vida com una eina a gestionar. Si es gestiona la vida, el “benestar” de les persones, es controla a les persones. Si aquest control es fa que s’interpreti com accions “pel seu bé”, es controla la societat.
Quan la por ens aclapara, qualsevol potencial alternativa pot ser vàlida, per dura que sigui i ni que, en altres circumstàncies, mai l’hauríem acceptat o ho hauríem d’haver pensat molt i molt. És el que Naomi Klein denomina «La doctrina del xoc», segons la qual, després de situacions col·lectives especialment crítiques i traumàtiques, és possible introduir canvis i nous sistemes que, d’altra manera, no serien fàcilment acceptats, com el control personal, la pèrdua de la confidencialitat o la renúncia a la intimitat o a drets diversos, com la mobilitat o el lliure desplaçament.
La crisi de la pandèmia del coronavirus ha comportat un escenari de tempesta perfecta. Una societat amb por, individualista i malfiada, accepta limitacions als seus drets que, d’altra manera, difícilment haguessin acceptat, entenent que tot es fa pel seu bé.
Un magnífic exemple del que és la biopolítica al segle XXI. Bingo.
Joan Guix
Ex Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
Medical Anthropology Research Centre. Universitat Rovira i Virgili
