Herman Melville, que de jove havia fet de mariner, es passà mitja vida escrivint contes i novel·les de pescadors de balenes i de pirates sense guanyar-se el jornal. L’altra mitja va ser un gris treballador de duanes. No us recomano la lectura del totxo de Moby Dick (1851) -algun dia li dedicaré un escrit- però sí que faríeu bé de llegir Bartleby, l’escrivent (1853). Tenim una nova traducció, de Carme Camacho, que porta per subtítol “Una història de Wall Street” i és editada per Edicions de la Ela Geminada. Només són 112 pàgines i pocs euros.
És un dels relats més misteriosos i commovedors de la literatura moderna. Ambientat a la ciutat de Nova York a mitjan segle XIX, Herman Melville hi desplega el retrat, des de la mirada d’un advocat de Wall Street, d’un jove copista anomenat Bartleby, que en un primer moment sembla afable i treballador, però que un dia, quan li demanen que faci una simple feina de comprovació, respon: “M’estimaria més no fer-ho.” A partir de llavors, Bartleby desenvolupa una actitud de resistència passiva sistemàtica davant qualsevol de les feines per a les quals ha estat contractat. Això en causarà l’exclusió progressiva del sistema laboral i social i l’acabarà conduint a la destrucció total com a individu.
Els crítics literaris, sobretot des dels anys vint del segle passat, van revifar la figura de Melville per convertir-lo en un profeta dels mals del temps moderns. Poden arribar a dir de la figura de Bartleby que ens parla de l’existencialisme, del caràcter opressor del sistema capitalista, de l’alienació que generen les feines anònimes i repetitives. Repeteixo, icona de la resistència passiva, precursor del nihilisme, okupa avançat i altres exemples de les lluites compartides i no violentes que tant agraden per la nostrada terra. Tot és possible si fem una lectura diacrònica i projectem les nostres “neures” sobre personatges d’una altra època; i me’n guardaré prou de contradir a filòsofs com Deleuze, Derrida i Agamben o assagistes com Blanchot i escriptors com Borges, Beckett i Vila-Matas ben citats per l’assagista cultural Ingrid Guardiola a L’ull i la navalla.
Se’m fa molt difícil compartir aquesta interpretació. Fa temps, tenia el costum de llegir-la cada any, a vegades més d’un cop. La vaig rellegir fins que fa dos o tres estius vaig empassar-me la balena de Moby Dick. Després de llegir altres narracions per contrastar el tarannà de les trames i personatges –m’estimaria més no fer-ho– he de dir que el més important que li passa a en Bartleby és que té una depressió.
El protagonista no és Bartleby -el personatge que dona títol al llibre- sinó que el veritable protagonista és el narrador, l’advocat que fa mans i mànigues per salvar el seu treballador. Fent una lectura sincrònica més propera a la mentalitat de l’època i a l’esperit pietós de Melville i la seva fonamentalista esposa, penso que la intenció de l’escriptor no és altra que fer-nos un discurs moralista per tal que amb el seu bon exemple puguem fer el bé a les persones necessitades. Que fàcil seria si només fent sermons es curessin tots els mals. A vegades ni predicant amb l’exemple aconseguim millorar res de res.
Si no esteu bé, no feu com el perillós Capità Ahab, un clar exemple de TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu), perquè pot portar a la perdició no a ell mateix sinó a tot qui hi vagi al darrere. Les obsessions polítiques, religioses o el que siguin acaben amb una solució dràstica i totalitària sense miraments. No feu com el pobre Bartleby, trastorn depressiu de manual: baixa autoestima, desesperança i pèrdua d’interès per les activitats normalment agradables. No sé com es curen, però no feu veure que no té importància. Els psicòlegs no donen l’abast i els psiquiatres m’imagino que recepten alprazolam, citalopram o prozac a dojo. Si em permeteu la digressió, la literatura de Melville fa la funció que aquest any vol fer La Marató. Estiguem atents a la TV3 perquè tot és poc per a cuidar-nos la salut mental.
