Barrio com a símptoma

Astrid Barrio no en té la culpa. No, no pas ella. En efecte, Barrio pensa com pensa, i n’ha donat mostres incomptables al llarg d’aquests anys, de manera ininterrompuda. Per exemple, qualificar el partit de Puigdemont com a «GRAPO», considerar Manuel Valls «digne d’elogi» o Junqueras de «líder messiànic i fanatitzat» que «vol ser Mandela» són algunes de les seves joies, gairebé agafades a l’atzar del reguitzell d’estirabots i retrets que Barrio ha proferit contra l’independentisme.

Però Astrid Barrio té tot el dret del món a opinar el que opina. Només faltaria. De la mateixa manera que els independentistes tenen el dret a fer-li una esmena a la totalitat, com així considerar-la, legítimament, algú que treballa activament per a acabar amb el moviment. I això últim és un fet constatat perquè, precisament, ella no se n’amaga, i sempre ha anat de cara amb la seva creença que l’independentisme és el diable i que l’Espanya del 78 és l’arcàdia de les democràcies modernes. I no se’n cansa, del seu activisme.

Per tant, com pot defensar-se, des del front independentista, que es vulgui incorporar al projecte estrella del govern una veu tan discordant, refractària i hostil? En considerarem dos arguments diferenciats, malgrat que n’estan íntimament relacionats:

D’una banda, podria adduir-se que el primer motiu per incloure Astrid Barrio com a acadèmica de referència per redactar l’acord de claredat seria el de reforçar-lo amb uns fonaments més sòlids i amplis. És a dir, que incloure’n aquesta veu discrepant propiciaria un projecte més potent i elaborat. Centrem-nos: del que es tracta aquí és de debatre una proposta per després anar a Madrid a pactar-la amb el PSOE. I pactar vol dir «deixar les dues parts contentes o descontentes per igual» i «maximitzar els beneficis propis». Barrio ha manifestat que l’Acord de Claredat obre la porta que la proposta que en surti —ja abans d’anar a Madrid!— sigui un no-referèndum. Per tant, Barrio no contribueix a «enriquir el debat» sinó, més aviat a torpedinar-lo de de dins —i, a més, avisant—. Llavors quin sentit té que nosaltres ja rebaixem la nostra proposta abans d’arribar a la taula? Barrio en passaria el ribot de Barcelona estant, i a Madrid rematarien la desfeta.

El segon argument pel qual el govern hauria confiat en Barrio seria considerar que tot plegat es tracta d’una operació cosmètica. Això és, fer veure que el moviment independentista és obert, cosmopolita. Així, si sabem quedar bé, potser esdevindrem atractius de cara enfora, i ens homologarem. Fals, també. En efecte, és contrastat que l’independentisme ha sumat més adeptes, i s’ha fet més atractiu quan anava a totes, i lluitava pels seus ideals sense subterfugis. I, de cara enfora, mai hem estat tan validats com amb l’ofensiva de l’1 d’octubre, o amb la força del president a l’exili que no podia ser investit, malgrat gaudir de la majoria parlamentària per fer-ho.

Doncs no, Astrid Barrio no és pas culpable d’aquest seguit de decisions errònies, que alguns s’autoatorguen com a «estratègia pragmàtica». I, aleshores, contractar Astrid Barrio no és el problema en si sinó, més aviat, un indicador o símptoma per a prendre nota del que estem fent malament. El que cal combatre és l’estat de les coses que ha dut que comptar amb ella pugui semblar una opció sensata per apropar-nos cap a la independència.
La independència es demostra independitzant.