Ha costat quatre cartes obertes creuades entre ells dos i una intervenció externa del mestre Resina per arribar al moll de l’ós. La cosa no va d’indult, d’absolució, d’amnistia ni de reducció de les penes als presos polítics. Mantenir el debat en aquest estadi seria demostrar que no hem entès quin és el paper dels presos i exiliats i dels processats en un procés d’alliberament nacional com el nostre i, per extensió, d’alliberament social i mental de tots nosaltres. Parlem, doncs, d’aquest paper que, tal com han anat les coses els darrers quasi dos anys, pot resultar fonamental per aconseguir els nostres objectius nacionals. Aquesta és una primera contribució, amb les limitacions inherents a un text breu però feta en positiu, sense entrar en retrets ni buscant culpables dels errors comesos o motius ocults. Tant de bo siguem capaços de mantenir el debat en aquests termes.
No tinc cap dubte que el Jordi Sànchez era molt conscient que la seva segona anada a Madrid, a declarar, representaria quedar-s’hi com el primer ostatge d’aquest conflicte. Coneixent-lo, no tinc cap dubte que se sentia preparat per assumir-ne les conseqüències, algunes de previsibles i altres no tant. Pel que he anat veient després, sembla que podem dir el mateix d’en Jordi Cuixart.
Aviat farà dos anys d’aquella decisió voluntària que va representar el primer pas cap a la segona etapa del nostre procés d’independència. Malauradament, moltes de les coses que han passat en aquest temps no han ajudat gens ni mica a reforçar l’actitud dels Jordi’s ni per aprofitar el seu sacrifici i el dels altres presos. Algunes d’aquestes coses han estat i són culpa de l’Estat espanyol i altres ho són per culpa nostra.
Entre els presos, n’hi ha que han demostrat la seva voluntat de portar fins al final la seva condició de pres polític i n’hi ha que no. És del tot respectable, tot i que també posa de relleu l’absoluta improvisació en el moment de prendre la decisió de presó o exili o, fins i tot, des de molt abans, quan van acceptar assumir el paper de representació política que van exercir. Res a dir, més enllà de seguir mostrant-los el nostre suport i solidaritat a tots els efectes.
Parlem, doncs, dels qui volen seguir exercint el paper de pres polític, amb l’objectiu de col·laborar en la instauració de la República. I parlem, també, dels que, des de l’exili, estan treballant pel mateix objectiu, uns de forma més visible i altres potser no tant, però també de forma molt efectiva. Crec que a ningú se’ns escapa que les condicions no són les mateixes i, per tant, el paper a fer no pot ser el mateix. De moment, des de Bèlgica i Escòcia es pot treballar molt més obertament –i lliurement- que des de Suïssa i, per molta llibertat i fortalesa mental que tinguin alguns, molt més que des de la presó. En aquests mesos, els “observadors externs” n’hem tingut proves més que evidents.
Passada la sentència, i els congressos/assemblees/etc. d’uns i altres partits, haurem de saber dotar-nos de les eines –i lideratges- més adequats per encarar aquesta segona etapa amb èxit. Com fer-ho? Posaré la Crida com exemple i segur que tothom sabrà aplicar la recepta a la seva pròpia organització.
La Crida té un President honorífic, el President Puigdemont, sense responsabilitat directa en les decisions que prengui l’organització, almenys sobre el paper. Ell, juntament amb en Jordi Sànchez i el President Torra, consten com a impulsors, però el President de la Crida, amb responsabilitat directa sobre tot el que afecta la organització, és en Jordi Sànchez. Serà lògic mantenir aquesta situació –potser justificable de forma provisional- més enllà de la sentència si, com sembla, representarà allargar la presó durant un període més o menys llarg d’anys?. Segur que no, però a més de no semblar lògic, no serà convenient per a la bona marxa de l’organització, per al dia a dia, i sobretot mostraria una incapacitat de generar nous lideratges que puguin actuar amb plena dedicació i llibertat. Perquè d’això va realment la cosa, d’actuar amb llibertat i assumint el risc de convertir-se en un nou pres polític, ja que la llibertat –en l’actual estadi de la confrontació- portarà a la desobediència i aquesta pot portar a la presó. Ser un pres polític vol dir assumir el final personal d’una etapa de lluita al carrer, en una organització civil o en les institucions. Això no significa, però, l’ostracisme, sinó un canvi en la forma de lluita i en la manera d’actuar. L’objectiu quasi exclusiu passa a ser el de debilitar l’estat, de posar-lo en contradicció, davant la seva gent o internacionalment, en una lluita constant, amb un poble al darrera i tota una organització al costat. Estar a la presó –o a l’exili- ha de voler dir passar de l’òrgan executiu a l’honorífic. On està escrit que una organització en lluita només pot tenir un President honorífic o que no pugui crear un òrgan exclusiu per donar cabuda a presos i exiliats?
Els presos i exiliats estan fent política i hi tenen tot el dret. No cal que els hi reconegui ningú, perquè s’ho han guanyat a pols i a base de sacrificis i renúncies de molt tipus. Molta gent els ha donat –conscientment o no- una autoritat superior a la que tenien abans i, en alguns casos, alguns dels presos i exiliats tendeixen –conscientment o no- a aprofitar-ho i això no és bo per al projecte ni permet que sorgeixin nous lideratges que, sense apartar a presos i exiliats, siguin capaços de tirar el procés endavant. I és aquí on voldria introduir un nou concepte que ens ha d’ajudar a definir el paper de presos, exiliats i de tots nosaltres, els de “dins” i els de “fora” (de la presó o del país), fent que totes les feines tinguin un sentit i tothom faci la feina per la que està més preparat o, per la seva situació, la que li correspon. Darrerament, sentim parlar d’unitat estratègica i de nous organismes unitaris, com el Consell per la República, però hem de ser conscients que només podrem construir aquesta unitat definint un projecte comú que doni sentit a tot plegat i, sobretot, que torni a situar la gent, a tota la ciutadania, en el centre neuràlgic del procés.
La primera etapa d’aquest procés va ser possible gràcies a la gent. Va arribar un moment en què el protagonisme va correspondre als partits i hem constatat repetidament que, realment, eren la baula feble. Ara tornem a ser a l’inici d’una nova etapa i, per evitar de caure en els mateixos errors, hem d’enfortir el nostre sistema de representació política per quan tornem a necessitar referendar la nostra força a les urnes. Si cal, acabem de sacsejar el mapa polític i fem foc nou. No ens ha de tremolar el pols, però tampoc hem de partir necessàriament de la premissa que no ens serveix res del que tenim.
Dibuixem el projecte que necessitem, definim els instruments per a fer-lo possible, analitzem els que ja tenim i veiem si ens calen reformes, rehabilitació, deconstrucció o obra nova. I actuem en conseqüència. Però anem per feina, sisplau. És en aquest marc que hem de saber inscriure la feina a fer des de la presó i l’exili. Fer-ho a l’inrevés, sense tenir en compte aquests condicionants, seria començar la casa per la teulada o fer-ho sense fonaments i el final estaria més que enunciat.
No tenim tot el temps del món ni les oportunitats apareixen soles, per art d’encanteri.
Pere Pugès i Dorca
Co-fundador de l’ANC
Membre d’Exigents.cat
