O sigui, que Bargalló pot anar vestit sense corbata però la noia de família islàmica no pot anar sense vel. No pot anar sense mocador senzillament perquè son pare o sa mare li claven una pallissa que la balden. O el germà. O l’oncle. O tots junts, en una reunió familiar correctiva. Ella, la noia, davant d’aquesta galdosa perspectiva et dirà, ben convincent, mirant a terra, que duu el vel perquè vol, que el porta lliurement. De la mateixa manera que hi ha senyores de tradició cristiana que t’asseguren que els seus marits no les peguen gaire, només el normal, tampoc sense exagerar. Les coaccions sempre han funcionat i han estat sovint difícils de demostrar. Per això cal saber en què consisteix l’islam més enllà dels contes de les Mil i una nits i de les pel·lícules de Hollywood. Penseu que Mustafà Kemal, Atatürk, o pare dels turcs, precisament perquè coneixia bé el tema i, perquè pensava que les dones musulmanes duen lliurament el vel, fou per la qual cosa que, com a president de Turquia, després d’abolir l’últim califat d’una empenta, que decidí prohibir el mocador. Va dir prou.
Avui, a Catalunya, en matèria de laïcitat, com que anem desfent camins, ja hem arribat a la suprema ignomínia, a la desigualtat que clama al cel dels laics. A aquesta inacceptable desigualtat que consisteix en què Josep Bargalló i Valls, l’ex conseller en cap i actual conseller d’Educació, ens ensenyi, ens vulgui educar amb l’exemple dels seus actes, que sempre és la millor pedagogia. I què ens diu? Doncs que ell, perquè és home, i és blanc i és europeu i de cultura cristiana i membre de la casta política, pot anar vestit com vulgui, pot prescindir de la corbata si vol, i fer-ne un exercici públic de llibertat personal. Pot dur el coll sense dogal perquè és un senyor ben poix. Però que la noia musulmana no, la nova catalana, menor d’edat i tutelada per la família i l’estat, ha de continuar amb la tradició musulmana de submissió femenina. Una submissió que tenen la poca vergonya d’anomenar cultura. Oblidant, interessadament, allò del pobre Walter Benjamin, el qual recordava que civilització i barbàrie són —o poden ser— les dues cares de la mateixa moneda. La submissió de la dona musulmana és contrària als drets humans. I també la submissió de l’home, però en un altre sentit, el de la circumcisió, perquè la paraula islam vol dir submissió a Déu, o el que és igual, submissió als seus dirigents religiosos, encara que alguns ho neguin, contra la més absoluta evidència. L’evidència la podem constatar ara, en qualsevol carrer de la Catalunya d’avui. Mireu-les i mireu-les bé. La submissió de la dona consisteix, primerament, en amagar-la del camp visual, des de ben menuda, dins d’un sac. En nuar-li el mocador al cap, de vegades ja als sis anys, com si ja fos dona amb la qual es pot mercadejar.
L’adoctrinen i normalment aconsegueixen que accepti la submissió, de bon grat. Com també la van acceptar la majoria de les nostres rebesàvies dins de l’asfixiant clos catòlic de les societats predemocràtiques, quan la dona no era igual que l’home. La noia musulmana sembla una nina sense voluntat i se l’educa no com a indivídua, no com a persona lliure sinó com a complement del mascle. La converteixen en un farcellet de roba, en una fantasia sorgida de tradició arabomusulmana que queda d’allò més exòtica, una nina que llueix a les festes dels multiculturalistes. Hi ha algunes cretines europees i americanes que han vist moltes pel·lícules i que, quan són en un país islàmic, corren a posar-se tot de tuls i de pells al cap com si fossin la nòvia d’Alí Babà. Les he vistes en tots els meus viatges a terres arabomusulmanes, tan encantades d’haver-se conegut, tan feministes, tan poixes i tan miops, tan ridícules. Perquè fan veure que no se n’adonen. Que no veuen com cada dia s’atempta contra la dignitat humana de la dona musulmana. Una dona a la qual obliguen a renunciar a tenir un cos, a mostrar la silueta del cos, a ensenyar els cabells, la cara, a tenir pits i cul i anques i cames i peus. Perquè s’ha de comportar com si fos la caixa vermella de Nestlé, en versió caixa negra, en versió de figurant de la passió d’Esparreguera, embalada com un estoig negre dels que fan servir en una joieria. La vaileta musulmana s’ha de reservar per al marit perquè és una inversió econòmica familiar.
Aquest és l’ensenyament que rebran a qualsevol classe de religió musulmana. I a més a més en llengua àrab, en l’única llengua pròpia d’Al·là, oblidant que la majoria dels estudiants, nous catalans, de famílies procedents dels nord d’Àfrica, són de llengua amaziga, o berber, com la vulguem anomenar. D’aquesta manera l’escola catalana demana la complicitat dels nouvinguts, així es com es fomenta la solidaritat a favor del català: perpetuant la infame imposició de l’àrab com a llengua imperialista al Marroc, Algèria, Tunísia i el Sàhara Occidental. Però, qui està assessorant el sobrepassat conseller Bargalló amb aquestes mesures? Un fill de Bin Laden, encara més radicalitzat que son pare?
