Us faig un spoiler. Aquest diumenge 28 de maig no hi haurà majories absolutes a la ciutat de Barcelona. Ni tan sols sabrem, com ja va passar fa quatre anys, qui serà l’alcalde o l’alcaldessa de la ciutat. Tot està en mans dels ciutadans i tots els partits polítics esperen mobilitzar la seva massa electoral que, en un cop d’efecte final, els faci tenir un avantatge davant dels seus competidors. Avantatge per a què? Per a negociar. Negociar amb aquells amb els que fins fa quatre dies es debatia; pactar amb els que encarnen aquelles línies vermelles verbalitzades durant els debats electorals.
Totes les forces polítiques han promogut aquest fals debat polític; fent veure que obtindran 21 regidors i regidores i podran governar en solitari. De fet, mai ningú ha obtingut la majoria absoluta a l’Ajuntament de Barcelona –ni tan sols en l’època de les clares victòries de Maragall, com l’any 1983 o 1987 quan el PSC obtingué 21 regidors del total de 43 de l’època, o el 1991 o 1999 quan va obtenir 20 dels 41 totals-. És més, la ciutat sempre s’ha governat a través d’un govern de coalició; durant els primers anys entre PSC i PSUC (després Iniciativa), després incorporant ERC a una fórmula a tres, a continuació a través de la coalició electoral de Convergència i Unió i finalment amb els pactes dels Comuns amb el Partit dels Socialistes. La única excepció, de fet, és al primer mandat de Colau, quan els comuns van decidir trencar l’acord de govern amb el PSC a causa del suport d’aquests a l’aplicació de l’article 155. Tot i això, l’any 2019 Colau va formar govern de coalició amb Collboni, amb el suport extern de Manuel Valls.
És cert, però, que en la darrera dècada i mitja han canviat moltes coses a la governabilitat de la ciutat. La primera, cal dir-ho, el bipartidisme imperant. Els socialistes, a govern, i Convergència i Unió, com a alternativa, van ocupar un percentatge altíssim de les regidories de la Casa de la Ciutat. L’any 1991 socialistes i convergents representaven el 87% del total de regidors, el 1995 el 70% o el 1999 el 73%. Si bé l’any 2003 aquestes dues forces només van ocupar el 58% dels seients, el 2007 (63%) i el 2011 (60,9%) la dinàmica bipartidista es va reforçar i mantenir respectivament. Precisament l’arribada de l’aire fresc que representava Colau i els seus va permetre obrir el panorama polític a la ciutat; a aquest fet també va contribuir la consolidació d’Esquerra Republicana com una força política rellevant a Barcelona. Per posar-ho en dades, la suma d’ERC i Barcelona en Comú l’any 2019 (les candidatures més votades) representava un 48,78% del ple de l’Ajuntament. Els pactes esdevenen, per tant, un actor més del panorama polític barceloní.
Curiosament, però, el disseny comunicacional de les campanyes electorals fuig de la idea d’acord. És més, prima el contrast, la bronca i la contraposició. El zasca. Enguany ha estat Ada Colau el personatge polític que més ha invertit en polaritzar el camp de joc polític, amb la voluntat de reforçar la seva figura. Paradoxalment, un cop derrotat l’esquema de joc bipartidista, la candidata dels comuns ha alimentat la creació i projecció del seu nemesis. La reaparició de l’exalcalde Xavier Trias ha apuntalat l’alcaldessa; precisament perquè ha reajustat l’estratègia dels seus per tornar a situar-la amb l’establishment de la ciutat i lluny del moviment independentista. Trias per Barcelona és un regal per a Colau, ja que el seu programa electoral es podria resumir en un punt únic: tornar a 2011.
Ambdós han construït una falsa campanya dicotòmica, on cadascú deforma els defectes de l’altre. Trias és criticat per fer seguidisme del lobby del cotxe, treure importància a la contaminació i creure que la gent cobra 3.000 euros al mes –certament, molaria veure’l fent campanya amb un Monster Truck passejant per la ciutat-. Per la seva banda, Colau és ridiculitzada per l’urbanisme tàctic, el caos circulatori i les superilles amb obres interminables d’impacte letal. En realitat, però, ni l’enquesta més favorable (a Trias i Colau) els reserva el 50% dels regidors a l’Ajuntament de Barcelona. De fet, el socialista Collboni podria acabar en primer lloc de la cursa i el republicà Maragall tindrà molt a dir a la governabilitat de la ciutat.
Com a ciutadans cal que demanem als nostres partits polítics que dissenyin campanyes pensades per al temps en el qual vivim. Ningú no podrà governar sense pactar i per això cal que les candidatures facin valdre la seva utilitat i la seva capacitat negociadora com un capital polític. Que hi hagin candidats antiColau o que Collboni anunciï que un dels requisits per a governar Barcelona és “la lleialtat institucional amb l’Estat” és patètic. La ciutat es governarà els propers quatre anys, com ha passat sempre en la nostra història recent, a través d’acords d’ampli espectre.
Fomentar la cultura del pacte no només prestigiarà els actors polítics capaços d’actuar en benefici de l’interès comú, sinó que a més evitarà situacions com la viscuda ara fa quatre anys. El suport de Manuel Valls a l’alcaldessa Ada Colau forma part d’aquesta concepció polaritzadora i de línies vermelles que fuig de polítiques públiques concretes i que posa el focus en la propaganda i en el soroll. Pa i circ.
