L’astut Ernest Maragall ha afirmat que ara mateix les seves converses amb Colau són “efectives” que és com dir que tot va bé i que, a la última, serà alcalde. També ha advertit, però, disgustat, que la batalla per Barcelona forma part d’una operació d’Estat contra Esquerra. Aquest és un fet evident. Tot plegat, un dels pitjors malsons per a l’Estat és una capital de Catalunya, amb el seu potencial econòmic i la seva projecció internacional, governada per l’independentisme, al capdavant de l’articulació territorial i política d’un país majoritàriament decantat pels republicans. L’Estat perd però també perden els socialistes que veurien minvat el seu poder domèstic en organismes i institucions tan importants com la Diputació o l’Àrea Metropolitana des d’on s’han projectat i nodrit fins ara.
Pel que sembla, Colau entén ‘la conversa efectiva’ de manera molt distinta que Maragall. En Colau, ja ho sabem, tot és retòrica i simulació, ploriqueig, emoció d’a quinzet i comèdia. Avui mateix, en El Periódico, Colau s’ha despenjat amb un article on aposta per un pacte impossible entre ella, ERC i el PSC. Alguns voldrien creure que es tracta d’una mena de tripijoc pensat per a fer pujar el preu del pa i entregar l’alcaldia a Maragall en unes condicions més favorables als seus interessos.
Pensar això és, però, ignorar la seva naturalesa cesarista, obviar alguns detalls de fons importantíssims i, sobretot, menystenir la capacitat de l’Estat. Ben mirat, Colau no en té cap altra que ser alcaldessa perquè ara mateix quedaria descartada dels càstings per a fer publicitat en la tele, perquè ningú no la vol fer ministra, perquè ni tan sols pot donar classes en l’institut fins que no acabi la carrera… Si no és alcaldessa, no és res. Algú se la imagina de segon de Maragall?. De regidora d’infanteria picant pedra en els soporífers plenaris municipals?….
Els darrers mesos, Colau ha trinxat els sectors independentistes del seu partit i ha enviat a Madrid els dos dirigents més importants que l’han acompanyat políticament fins ara, Jaume Asens i Gerardo Pisarello. Dos tipus eficients i honestos, que sempre s’han mostrat disposats a entendre’s amb l’independentisme. O que com en el cas d’Asens, han demostrat un compromís insubornable amb els presos polítics.
D’altres correligionaris de Colau no han pogut suportar l’ambient de desordre de la Casa Gran, les conseqüències d’una gestió desastrosa i al remat han preferit escampar el poll com l’activista, Gala Pin.
Al final del ball, Colau s’ha quedat segurament amb allò que volia, amb una colla de professionals del jornal públic, obedients i amb els principis ideològics anestesiats pel més pur pragmatisme.
Qualsevol dia d’aquests, arribarà a Barcelona el ministre Àbalos carregat amb una maleta de cartó farcida de bitllets i somnis de ciutat. Entre les promeses d’Àbalos i la impossibilitat de pactar amb l’odiada burgesia catalana de Forn i Artadi, Colau acceptarà entendre’s amb Bou, Valls, Collboni i si cal amb Idi Amin, tot sigui pel bé de la ciutat i per el de la seva pròpia estabilitat emocional. Vendrà l’assumpte amb la mateixa convicció amb que Cantinflas es va dirigir en una ocasió a una ONU imaginaria… “…para mi todas las ideas son respetables, quanque sean ideitas o ideotas y aunque no esté de acuerdo con ellas…”. Després vindrà l’escàndol. Colau apretarà el cul i s’amagarà a Facebook durant un temps des d’on celebrarà les bondats d’un dia assolellat o des d’on prometrà habitatges per a tothom. I d’aquí a quatre anys dels Comuns no quedarà ni rastre.
La repetició de Colau i l’expulsió de Maragall és una possibilitat molt seriosa a tenir en compte. I, és clar, que tindrà conseqüències gairebé immediates. Fet i fet, una jugada així trencaria per molt temps les relacions entre els republicans i els comuns ací i en Indoxina i situaria directament la sucursal catalana de Pablo Iglesias -al mateix Iglesias- al costat dels partits del 155 ben capaços d’empassar-se tots els membres del Politburó xinés per tal d’evitar que Barcelona caigui en mans de l’independentisme. Així les coses, la única garantia d’estabilitat a la ciutat ja no passa perquè ni tan sols perquè Colau, voluble i oportunista, doni suport o no a Maragall, per un mes, per dos anys… Passa perquè els autèntics dirigents del projecte de Barcelona en Comú enviïn a Colau a casa.
Francesc Viadel
