No es podia saber. Colau, entre triar ser ella alcaldessa o fer alcalde Margall ha triat la primera opció. De res servirà ara donar-se cops al pit dient que ERC, quan el candidat era l’Alfred Bosch, es va negar a votar al costat del PP i C’s per evitar que fos Colau, la llista més votada, l’alcaldessa. I ho va fer a canvi de res. Per principis democràtics. Ara, en canvi, veurem com l’Ada repetirà quatre anys més amb la vara d’alcaldessa amb els vots favorables de Valls i dos regidors més entre els que es troba el incombustible Celestino Corbacho, el perenne alcalde socialista de l’Hospitalet. Aquest, el Celestino, és un cas de nota. Durant catorze anys sent alcalde d’una ciutat per acabar fugint a la ciutat del costat. Tant malament va deixar l’Hospitalet que no hi vol viure ni ell? Per tant, haurà no ens haurà d’estranyar veure’l votar assegut en una cadira de Ciutadans al costat dels seus antics companys de partit (PSC) per tal que un altre excompany de partit (Maragall) no sigui alcalde. Que algú em doni un ibuprofè que em petarà el cap!
Des de l’òptica d’ERC convé fer diverses reflexions. La primera i més material és la següent pregunta: estarà disposat el nostre candidat Maragall a esperar quatre anys fent oposició esperant com es desgasta un govern en minoria en mans dels vots de Valls? Estarà disposat a esperar fins el 2023 a recollir els fruits i governar l’alcaldia (per fi!) fins el 2027? Crec que tots sabem la resposta. I aquí és on hem de començar a reflexionar sobre la candidatura presentada. La número dos és l’Elisenda Alamany, que ni és militant d’ERC ni viu a Barcelona. Digueu-me tiquismiquis però em semblen aquestes dues dades una dissociació important a l’hora d’optar a l’alcaldia. Però més enllà dels noms, cal preguntar-se com és possible que entre el 28A i el 26M ERC hagi perdut més de 40.000 vots a la ciutat de Barcelona. Sí, ja sé que em podreu dir que ERC, al cap i a la fi, ha estat la llista més votada a Barcelona. Però també ho va ser l’Arrimadas el 21D i no va ser presidenta. Cal, a més de guanyar, quan no es té majoria absoluta tenir la capacitat de generar consensos més enllà de les sigles. ERC ho ha intentat amb allò d’”eixamplar la base”. El problema és que s’ha intentat eixamplar la base començant per la cúpula. I tret que siguis Brunelleschi les cúpules soles no aguanten tot l’edifici. Per tant, des del meu punt de vista (i així ho vaig defensar quan vaig presentar la meva precandidatura front l’Ernest Maragall) ERC ha d’aposta per enfortir la base, és a dir, per apoderar els militants, els simpatitzants i els ciutadans mateixos en la mesura necessària per adoptar les decisions del partit. El procés deliberatiu i de presa de decisions ha de ser obert, transparent i democràtic, tant pel que fa al partit com en el debat constituent de la República que, d’acord amb la Ponència Política, hem de fer en aquesta legislatura. Perquè la ciutat i la República es construeixen amb els seus ciutadans.
