A desgrat de les seves (grans) diferències, Isabel Díaz Ayuso i Pere Aragonès tenen una cosa en comú: el lloc central que la paraula “llibertat” ocupa en les seves respectives retòriques. Ayuso va tenir com a eslògan de campanya un explícit “Comunismo o libertad” (com si els seus rivals de Más Madrid, Podemos o el PSOE tinguessin intenció de col·lectivitzar ACS, diguem-ne). Per la seva banda, durant la pressa de possessió del seu govern, Aragonès va demanar als flamants consellers i conselleres que treballessin per “projectar Catalunya cap a un futur de felicitat, llibertat i benestar per a tothom“. No sembla que la invocació comuna de la llibertat es tradueixi, però, en una agenda socioeconòmica similar. N’hi ha prou amb fer una ullada a la política fiscal d’ambdós governs (per bé que, certament, és fàcil ser Madrid i renunciar a recaptar impostos als rics amb una mà quan, amb l’altra, reps una pluja de diners públics per part del govern espanyol).
Per descomptat, part de l’explicació d’aquesta diferent agenda socioeconòmica obeeix a la composició social de les militàncies, quadres i electorats de dos partits tan diferents com el PP i ERC. Però, a banda d’aquest factor sociològic, la pròpia retòrica dels líders mostra diferències ideològiques profundes que cal tenir en compte a l’hora d’entendre quina concepció de llibertat manegen, i quina relació té amb el seu model econòmic i social.
Així, per exemple, en moments molt durs de la recent pandèmia, Ayuso apel·lava a “la llibertat” per oposar-se a les restriccions sanitàries en àmbits com l’hostaleria. També ha invocat “la llibertat” a l’hora de defensar les seves rebaixes fiscals a les rendes altes. La concepció d’Ayuso beu, en el pla econòmic (no així en altres aspectes, curiosament), d’una certa branca del liberalisme, que identifica la llibertat amb l’absència d’interferència estatal; aquí trobaríem figures com Hayek, Reagan, Thatcher o els assessors econòmics de Pinochet. Des d’aquesta visió, només les intervencions de l’Estat son una limitació de la nostra llibertat, i sempre ho són. Per molt democràtic que sigui l’Estat. Segons això, doncs, una economia és més lliure en la mesura que l’Estat redistribueix menys riquesa i posa menys límits a què pot comprar-se i vendre’s, entre d’altres coses.
Per contra, la concepció d’Aragonès beu de la tradició republicana que es remunta a l’Atenes i la Roma clàssiques; s’encarna en figures modernes com ara Jefferson, Paine o Wollstonecraft; i arriba als nostres dies via autors com Philip Pettit. Pel republicanisme, una república és molt més que un estat sense rei: és una comunitat política lliure, formada per ciutadans i ciutadanes lliures. La diferència amb el liberalisme d’un Hayek és, precisament, la forma de definir la llibertat: el que mesura la llibertat republicana d’una persona o grup de persones no és el grau de no-interferència per part de l’Estat, sinó el grau de no-dominació per part de cap poder arbitrari, sigui estatal o privat. Un poder és arbitrari en la mesura que no tenim gaire defensa ni control sobre ell; en la mesura, doncs, que és capaç de prendre decisions que ens afecten sense, però, haver de tenir en compte els nostres interessos i opinions. És, certament, la mena de poder que té un govern absolut sobre la seva ciutadania… però també el que tenia un patró dels primers anys de la Revolució Industrial sobre els seus obrers, quan no existien sindicats forts ni Estat del Benestar.
Des del punt de vista del republicanisme democràtic, l’Estat sens dubte pot ser una amenaça per a la llibertat, en la mesura que el seu poder sigui absolut i concentrat en poques mans; però també pot ser una garantia de llibertat en la mesura, per contra, que el seu poder es trobi sotmès al control d’una ciutadania participativa, a l’imperi de la llei emanada de la voluntat ciutadana, i a un sistema de frens i contrapesos constitucionals (com ara la descentralització, la separació de poders o les cartes de drets). Aquesta segona mena d’Estat, que és el que originalment s’entenia per “república”, és una eina que els febles poden fer servir per a segar les seves cadenes de dependència respecte els forts. Perquè (i aquesta és una altra vessant del pensament republicà) la dependència civil, cultural o socioeconòmica amenaça la llibertat republicana, per com col·loca la persona dependent sota el poder arbitrari d’altres persones (dels rics, per exemple).
Des d’aquest punt de vista, en una economia de mercat, la redistribució de la riquesa per part d’un govern democràtic no només no va contra la llibertat, sinó que n’és una condició necessària (no l’única, és clar). Com ho són, per exemple, les lleis antimonopoli i les polítiques de competència. D’aquí que, republicanament, el president Aragonès digués en el seu discurs d’investidura que “no hi ha llibertat econòmica amb unes relacions laborals desiguals i quan s’obliga a triar entre precarietat o pobresa“, ni “quan els oligopolis exerceixen una posició de domini que condiciona i limita emprenedors, professionals, treballadors i petits empresaris“. Un punt de vista que explica, per exemple, el seu rebuig a unir-se a la cursa autonòmica per rebaixar impostos a les rendes més altes, impulsada precisament per Ayuso.
El liberalisme conservador diu: “desconfia del poder econòmic de l’Estat, per més democràtic que sigui“. El republicanisme democràtic, per contra, avisa: “desconfia de les grans concentracions de poder econòmic, siguin estatals o privades“. Aquestes són les concepcions de la llibertat que es troben a la rerebotiga ideològica de les agendes econòmiques d’Ayuso i Aragonès. Amb la sortida del govern de JxCat, enfonsada en una interminable guerra interna, és probable que aquestes diferències s’accentuïn en el futur. La batalla entre els models econòmics dels governs de Madrid i Catalunya no és només, doncs, una batalla entre agendes de política econòmica, sinó també una batalla entre valors i, sobretot, entre formes diferents d’entendre el valor de la llibertat.
