La presidenta Ayuso i el seu confrare Pablo Casado, acaben de visitar Barcelona. Ho han fet amb la mateixa distància emocional i fredor política amb què l’aristocràcia victoriana visitava la joia de la Corona només que ací no els ha vingut a rebre cap virrei ni que es sàpiga tampoc no els han portat a caçar elefants a la Garrotxa després d’un opulent esmorzar britànic a les instal·lacions de l’Hípica de Barcelona. No hem d’oblidar, que Catalunya, malgrat tot, continua sent una nació en rebel·lió on l’espanyolisme que tots dos i el seu partit representen és electoralment minoritari, fragmentat entre faccions que es tusten a pler en el fangar ideològic de l’extrema dreta.
La visita d’Ayuso ha estat, doncs, tan misteriosa com irrellevant. De fet, per les poques cròniques que s’han publicat a penes sabem què ahir divendres va fer una roda de premsa a l’Hotel Sants de la Plaça dels Països Catalans de la capital.
Una compareixença d’Ayuso en l’Hotel Sants de la plaça dels Països Catalans ha estat freda i principalment dedicada a escampar fem contra ERC i la seua demanda al Gobierno, condicionada a l’aprovació dels pressupostos, per tal que acabe amb el paradís fiscal que representa la Comunidad Autónoma de Madrid tant per a les grans fortunes com per als junkers espanyols. Un paradís que, com el de la Corona, acaben finançant els Poca-ropa de sempre.
Ayuso, que va ser la dircom d’un personatge tant tòxic com Aguirre, ha dit les bajanades habituals amb el desvergonyiment habitual. Bàsicament, ha titllat Madrid -replicant al diputat Gabriel Rufián– de paradís de la llibertat i de respecte de la ciutadania alhora que ha descrit Catalunya gairebé com un infern fiscal amb una ciutadania engrillonada a la tant odiada llengua catalana. Per acabar-ho d’adobar, ha ofert Madrid com a refugi per tots aquells empresaris que fugen del suposat assetjament nacionalista.
En consonància amb aquest relat, a Reus, Pablo Casado, ha assegurat que acabar amb el paradís madrileny és “il·legal i inconstitucional”, la qual cosa l’ha convertit a la pràctica en una mena de paladí del federalisme que ni els més federalistes del PSOE s’atrevirien a defensar en públic. I, no tan sols això, sinó que Casado ha denunciat que l’acord dels republicans amb Sánchez és paper mullat i que l’any passat l’Estat tan sols va invertir en Catalunya 800 dels 4000 milions d’euros promesos.
En això té raó, fins i tot El País li ha recordat amb xifres amb la mà el despropòsit dels diferents governs de Madrid en aquesta qüestió des d’in illo tempore. Madrid mai de la vida ha complit amb el que havia promès.
També en te en que els catalans deurien de ser més exigents a l’hora de fer complir al Gobierno encara que el líder del PP oblida que, a diferència de la política murri del ‘peix al cove’ practicada pel pujolisme els republicans en aquesta ocasió i amb la lliçó apresa, han vinculat el seu acord a un seguit de garanties que hauran de complir-se. La inestabilitat de Sánchez la qual l’obliga a fer equilibris n’és la millor garantia.
Tot plegat, és fàcil fer demagògia amb aquest assumpte. La dreta diu que Sánchez ha venut Espanya a l’independentisme. Els adversaris dels republicans, en canvi, que han traït Catalunya pactant amb el PSOE del 151 oblidant que també ho ha fet Bildu, Compromís o el PNB, formacions polítiques poc sospitoses de compartir els plantejaments nacionals de l’espanyolisme. I tot plegat, ningú no pensa, ni tampoc ho diu, que el suport de Bildu a aquests pressupostos implique la renuncia al seu independentisme. Per què sí ho hauria de fer ERC?.
La realitat és molt més prosaica. Pedro Sánchez hauria preferit pactar amb Ciudadanos en el cas d’haver-se retirat ERC de les negociacions tenint com té garantit el suport dels nacionalistes bascos. S’hauria estalviat retrets interns i la cacera de la caverna mediàtica. Hauria tallat l’oxigen a l’extrema dreta que no deixa d’empènyer per arribar al poder.
La realitat és, també, que el pacte repercutirà econòmicament en les butxaques dels catalans. Igual com el pacte que manté JxCAT a la Diputació de Barcelona amb el PSC li permet a la formació d’Artadi una major quota de poder per al seu partit i les ciutats on governa.
I la realitat, és també, clar, la situació d’incessant repressió de l’independentisme, l’existència atroç i injusta dels presos polítics, l’exili, la situació de quasi segrest jurídic del minvat espai institucional que se’ns ha permès mantenir per a continuar sobrevivint civilment sense escanyar-nos del tot. La por, la incertesa, el cansament després de tants anys de lluita per uns drets inalienables.
El temps dirà, però. L’actual conjuntura de pactes, amb la crisi social que deixarà la pandèmia, les pulsions involucionistes d’un part molt important de l’Estat vinculada a l’ascens de l’extrema dreta, pot saltar pels aires en qualsevol moment.
I com siga, cal tenir clar que ningú no ha renunciat a res. Tampoc, ells, és clar. Vull dir, Sánchez, Abascal, Casado, Arrimadas, l’alta judicatura… Tenir clar que les baralles fratricides més o menys ocultes, electoralment especulatives entre opcions polítiques que comparteixen objectius, només aboquen que al cansament, a la decepció, a la paràlisi, a l’asfixia de les energies civils del país.
Recordem l’aforisme de Joan Fuster tantes vegades emprat: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.
Francesc Viadel
