Avís a l’independentisme institucional

Aquest 28 de maig, s’han viscut unes eleccions que haurien de servir com a punt d’inflexió per a l’independentisme. Motius n’hi ha hagut diversos.Per començar, els partits institucionals i que han representat l’independentisme han de reflexionar profundament els motius que han dut a l’electorat a aquesta gran desmobilització. I no només això, sinó que hi ha hagut una part que ha decidit emetre vots nuls amb paperetes del primer d’octubre. Van prometre que farien la independència i ens han marejat amb baralles estèrils per veure qui era el gall que manava al galliner, mentre l’enemic no només reia, sinó que es reforçava.

En altres municipis on hi ha hagut alternatives independentistes als partits tradicionals hi ha hagut una altra realitat: aquestes forces han guanyat pes i en algun cas fins i tot, han guanyat. Un exemple el tenim a Ripoll. Anteriorment, ja havia tingut discussions i debats amb persones que deien que s’ha de fer un cordó sanitari a determinades formacions polítiques. La realitat se’ls ha menjat. No es pot votar a tot “no” contra les propostes d’una formació només perquè les presenta ells. Amb Vox, els pot funcionar, perquè no és un competidor directe ni comparteix votant amb els independentistes. Però això no funciona quan l’altre partit és un competidor directe dins el camp independentista. No pots fer com si no existís, perquè sinó, arriba el bany de realitat. I no, la gent de Ripoll ni és feixista ni és xenòfoba. La gent de Ripoll com a tants llocs està cansada de paraules buides i han votat la persona que tenia un discurs diferent. Això no hauria passat si durant els quatre anys anteriors els partits haguessin confrontat el debat amb arguments, i no pas amb una actitud infantil. Si hi ha una proposta bona, no pots votar-hi en contra només perquè l’ha presentat aquella persona. Per mi, és un error brutal d’estratègia.

En un altre camp (i permeteu-me que hi entri perquè m’afecta directament), aquella persona que presumptament va dir que jo “restava més vots que no pas n’aportava”, ha aconseguit passar d’una majoria còmoda del seu partit a la seva ciutat on es presentava a convertir-se en tercera força.  Aquest només és un exemple de l’actitud de polítics que pretenen seguir liderant malgrat els fracassos electorals que han acumulat. També d’ajuntaments on qui governava amb majoria absoluta creia que podria seguir-ho fent sense cap consens, fins que s’han trobat que ara han perdut la majoria i potser perden l’alcaldia. Perquè tenen tan bons assessors i tan bons estrategs que decideixen no tocar res ni canviar res. Novament, un bany de realitat.

Seguidament, voldria preguntar a la gent d’Esquerra Republicana com ha anat això d’eixamplar la base. Han guanyat a gaires ciutats de l’àrea metropolitana? La realitat és que a moltes d’aquestes han baixat, i el PSOE (sí, l’espanyol, no pas el PSC desaparegut) ha guanyat en molts municipis. En alguns d’ells, fins i tot dubtaves si l’alcalde era socialista o de Ciudadanos. Per exemple, Núria Marín no va adreçar ni una paraula en català durant el seu discurs. En canvi, sorprenentment sí que va adreçar-se en català Xavier Albiol a Badalona.La gent ha de començar a veure que el lingüicidi no només és cosa de la dreta espanyola; l’esquerra hi està plenament compromesa.

Havent fet aquestes reflexions jo vull preguntar als partits diversos dubtes. Seguiran blanquejant l’estratègia dels governs espanyols perquè puguin vendre al món que no passa res a Catalunya? Seguiran burlant-se dels milers de represaliats per haver defensat una causa que els mateixos polítics no van ser capaços de culminar? Amb qui pactaran la propera taula de diàleg davant d’una més que probable desfeta dels governs “progressistes”? Seguiran marejant l’electorat i barallant-se per les engrunes autonomistes, mentre partits alternatius independentistes han començat a fer forat aquestes eleccions municipals?

Humilment, no soc analista polític, però s’ha complert el que vaig predir respecte a l’estratègia contra unes ideologies concretes, i també que no funcionaria l’estratègia de blanquejar el PSOE i els governs espanyols. A més, portem diverses eleccions on veiem que l’abstenció creix de manera preocupant. Sobretot una abstenció independentista. De veritat que no farà reflexionar les cúpules dels partits actuals? Encara creuen que ho han fet tot bé?

El juliol probablement vindrà una altra Espanya, que tot indica que no serà d’aquestes “esquerres simpàtiques” que et claven el punyal per l’esquena. Vindrà una dreta extrema espanyola desacomplexada i que anirà de cara. L’independentisme s’hi juga molt, mentre determinats lideratges encara estan dient que no tot ha anat tan malament i que les coses es poden reconduir. Han rebut un avís important per part de l’electorat: o tornen a l’estratègia unilateral, o no ens en sortirem. Espanya no negociarà, i blanquejar-los no és un bon negoci valgui la redundància.