Autodeterminació o claudicació

Tot el teatre que envolta el llançament per part del governet d’ERC del mal anomenat “acord de claredat” no ens hauria de distreure sobre el que realment representa. Abans que res, cal aclarir que no hi ha cap acord, ni n’hi haurà. Per molt que la proposta del govern autonòmic siga la d’atorgar a l’Estat tot el poder sobre com, quan i sobre què podem votar, no l’acceptaran. Per a ells, tots, la unitat d’Espanya no es pot sotmetre a votació.

Però el més important és que per a exercir l’autodeterminació no és necessari cap acord. Si l’autodeterminació és un dret, que ho és, no cal permís ni acord com a condició necessària per a exercir-lo. Sens dubte pot ser útil i convenient. Però Catalunya ja ha exercit aquest dret sense acord com a resposta a la pura i simple intransigència de l’Estat, que ha bloquejat qualsevol negociació sobre l’estatut polític del nostre país. Si l’acord és imprescindible, no és autodeterminació.

Com ja s’ha explicat moltes vegades, la idea de la “claredat” s’inspira en la interpretació unionista de la sentència de el Tribunal Suprem del Canadà sobre la secessió del Quebec. En efecte, la Llei de la Claredat (que no és cap acord ni genera cap consens) es va aprovar amb l’únic objectiu d’imposar els termes de qualsevol negociació sobre la independència del Quebec. No reconeix el dret dels quebequesos de proposar i votar sobre la seua sobirania, perquè això és el que ja estava reconegut pel Tribunal Suprem.

Caldrà recordar tantes vegades com ens vulguin vendre el relat, que la interpretació sobiranista de la sentència és molt diferent. De fet, l’Assemblea Nacional quebequesa i el sobiranisme francòfon en general varen rebutjar enèrgicament la Llei de la Claredat. Només 2 dies després de la seua presentació pel govern federal, a Quebec es va promoure la Llei 99, sobre l’autodeterminació del Quebec. Una llei que, per cert, la Cort Superior del Quebec va dir que no era inconstitucional.

Per tant, el marc jurídic és molt clar. El Tribunal Suprem va reconèixer el dret del Quebec a votar sobre la independència. Va dir que si una majoria hi votava clarament a favor, s’havia de donar compliment a la voluntat dels quebequesos. I va imposar un deure a totes les parts de negociar de bona fe sobre la manera de fer-ho possible. Però va deixar molt clar que el veto canadenc o la intransigència de les institucions federals en la negociació no podien impedir la independència.

El marc polític també és igualment clar. Ambdues parts varen considerar que la sentència els donava la raó. Els canadencs perquè imposa la idea de la claredat i els sobiranistes quebequesos perquè entenen que els reconeix el dret d’autodeterminació. En aquest sentit no hi ha dubte que reivindicar la “claredat” canadenca és situar-se en un marc anti-independentista que pretén negar o impedir l’exercici efectiu de l’autodeterminació.

A banda d’això, potser no estaria de més recordar que la qüestió de la “claredat” la va suscitar bàsicament el fet que la pregunta del referèndum de 1995 no feia servir la paraula independència. Per aquest motiu, hi va haver qui es va queixar que una victòria del Sí no podia generar un mandat vàlid per a declarar la independència. Evidentment, aquesta qüestió no s’ha suscitat mai a Catalunya i fa encara més estranya l’adopció d’aquest marc mental.

Sigui com sigui, la cerimònia de la confusió creada amb la claredat té un objectiu molt evident. Qualsevol semblança entre la situació de Catalunya (sotmesa contra la seua voluntat malgrat haver votat reiteradament per la independència) i la de Quebec (que té reconegut el seu dret a votar sobre la independència i de moment no ho ha fet mai a favor) és anecdòtica. L’única analogia, crec que volguda, és la contraposició entre claredat i autodeterminació.

En efecte, aquí i ara, el joc és relegar i negar el dret d’autodeterminació de Catalunya. Hem passat d’una fase en què es negava que Catalunya hagi exercit aquest dret l’1O a una fase en què la idea és negar que en sigui titular. Això pot semblar gruixut i ho és molt. Però no he estat jo qui ha dit que “l’autodeterminació és una via al fracàs” i que Catalunya no té aquest dret perquè no és una colònia. Ho va dir fa dos anys Joan Ridao, unes setmanes abans de ser nomenat com a principal assessor del govern de Pere Aragonès en matèria d’autogovern.

Ens queda, doncs, combatre amb tota la nostra energia política, cívica i intel·lectual la caterva de suposats experts unionistes o independentistes rendits que pretenen donar una pàtina acadèmica a la renúncia al nostre dret d’autodeterminació. Cal dir-ho alt i clar: el plantejament del mal anomenat acord de claredat suposa no només enterrar l’1O sinó també la noció mateixa que Catalunya té dret a l’autodeterminació. Suposa la immoral socialització, en nom del país, de la claudicació personal d’uns líders ineptes.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.