No se sabia el que estava passant. Era una infecció, un virus, que es transmetia persona a persona, però desconeixíem el virus, com era i com es comportava. Sols veiem els resultats. Esgarrifosos. Mort al cap de sis mesos de mitjana després del diagnòstic. Cap tractament. Cap vacuna. Els metges no sabien que fer.
Se li deia la malaltia de les tres “H”: homosexuals, heroïnòmans i haitians. Després se li va dir el “càncer gai”. Ara li diem SIDA i parlem de la infecció pel seu causant, el VIH, virus de la immunodeficiència humana. A més dels símptomes clínics, generava marginació i estigma. Els llits i les seves històries clíniques eren marcats amb un gran cercle vermell que feia que els professionals tan sols s’hi aproximessin amb grans precaucions, quan no, directament, es negaven a tractar-los.
Fa quaranta anys, a l’estiu del 1981. A Catalunya el mes d’octubre del mateix any. Eren els primers casos diagnosticats d’una malaltia desconeguda i fatal. Han passat 80 milions d’infectats i 39 milions de morts. 37 milions de malalts actius al món en el moment actual. A Catalunya viuen amb el VIH unes 34.000 persones. Un 10% dels infectats no saben que ho estan, mantenint la transmissió per la cadena epidemiològica. Més de 400 persones, majoritàriament homes, s’infecten cada any a Catalunya. Ja en sabem més coses que fa quaranta anys. Sabem que la capacitat de mutar del virus és enorme, la qual cosa dificulta poder trobar una vacuna realment efectiva.
La infecció pel VIH, la SIDA, ja no és mortal a casa nostra i als països desenvolupats. Els nous tractaments amb antiretrovirals encara no curen i ens posem malaltia, però la cronifiquen. Si hom segueix el tractament pot portar una vida totalment normal. ONUSIDA ha marcat tres objectius a assolir l’any 2030: 95% dels infectats diagnosticats precoçment, 95% dels diagnosticats tractats amb antiretrovirals i 95% dels tractats ho facin correctament i tinguin una càrrega viral indetectable. A Catalunya ja estem pel damunt del 90% en els tres indicadors. És una molt bona notícia. Però durant 15 anys, des de 1981 al 1996, quan entren els nous medicaments, la perspectiva era terrible. Així i tot, al món en desenvolupament no tenim la mateixa situació. Cada any milió i mig de persones, molts d’ells infants, s’infecten a aquells països i 800.000 cada any moren.
El coronavirus no és l’únic problema de salut greu, molt greu, al món. Les xifres de la SIDA són enormes al costat de les grans dades del Covid-19. I el món segueix com si la nostra única preocupació fos el coronavirus. Afegim-hi la malària o la tuberculosi i veurem quina és la realitat als països en desenvolupament.
En mig de la sisena onada del Covid-19, amb una nova variant, potencialment més perillosa com és la Ómicron, no podem oblidar que encara tenim un problema greu no resolt sobre la taula.
Encara hi ha infecció, encara hi ha morts, encara hi ha estigma. Encara hi ha molta feina a fer.
Avui, 1 de desembre commemorem el Dia Mundial de la SIDA, i ens posem un llaç vermell per recordar-ho.
Joan Guix
Ex-Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
Medical Anthropology Research Centre (MARC). Universitat Rovira i Virgili
